Opinió

Presidències masculines al quadrat

Del 13 de desembre de 1932 fins al 16 de desembre del 2010 tots els presidents del Parlament de Catalunya van ser homes. El primer de la sèrie va ser Lluís Companys, i el darrer, Ernest Benach. Comptant els de l’exili, al llarg de 78 anys van ser dotze els presidents que es van succeir de forma ininterrompuda; dotze presidents i cap presidenta. El 1932 la masculinitat dels càrrecs de poder era el signe dels temps: el consens social i cultural en feia norma consuetudinària. En gran part, i malgrat tots els canvis i tots els avenços, la inèrcia persistia quan el 1979 es va aprovar l’Estatut d’Autonomia amb la referència al «president del Parlament» (i al «president de la Generalitat»). En canvi, l’Estatut del 2006 ja estableix que «el Parlament té un president o presidenta» –i també s’hi parla del «president o presidenta de la Generalitat». L’etapa parlamentària que comença amb les eleccions del 1980, quan les lleis bàsiques ja establien la igualtat teòrica, va tenir sis presidents homes consecutius de tres partits diferents, d’Heribert Barrera a Ernest Benach, fins que Núria de Gispert va trencar la dinàmica el desembre del 2010. Van ser trenta anys de Generalitat recuperada sense cap dona al capdavant de la institució, que representa més catalanes que catalans segons la demografia. Des de llavors i fins a la darrera dissolució de la cambra s’han elegit quatre presidentes, de l’esmentada De Gispert fins a Anna Erra, i un president, Roger Torrent. Per tant, el marcador de l’etapa estatutària és clarament esbiaixat favor dels nois. Mentrestant, la presidència de la Generalitat sempre ha estat en mans masculines, des de Berenguer de Cruïlles al segle XIV fins Pere Aragonès. Això del «president o presidenta» no passa de fórmula legal. I ara, si finalment hi ha investidura, serà la de Puigdemont o la d’Illa, i es mantindrà la tònica. Sabent-ho, tant hauria costat elegir, almenys, una presidenta per al Parlament?

Subscriu-te per seguir llegint