Opinió

Retorn al congrés dels diputats

Vaig anar (i tornar) a Madrid durant vint-i-quatre anys i un mes quan era diputat a les Corts Generals per voluntat explícita dels electors gironins. En concret, des de febrer de 1980 a abril de 2004. Catorze anys a primera línia de la política espanyola donen per molt. Vaig conèixer i tractar els primers ministres Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo-Sotelo, Felipe González i José María Aznar. També els presidents Landelino Lavilla, Gregorio Peces-Barba, Félix Pons, Federico Trillo-Figueroa i Luisa F. Rudi, essent-ho, tots ells, del Congrés dels Diputats. Segons que consta en la meva biografia, en aquesta institució parlamentària vaig ser diputat de a peu, portaveu adjunt del Grup Parlamentari de la Minoria Catalana i del Grup Parlamentari Català-CiU, portaveu d’aquesta darrera fracció i vicepresident del Congrés durant tres Legislatures consecutives, endemés de president de dues Comissions d’Investigació, ponent de quasi un centenar de lleis i portaveu de la Mesa o òrgan de govern de la Cambra, i membre de la Mesa Antiterrorista de Madrid – qüestió aquesta que em va portar deu llargs anys sota l’amenaça real que no pas virtual d’ETA i abans del Grapo -, de la Comissió de Secrets Oficials i de la Comissió de Control dels Fons Reservats. La intensitat del treball parlamentari fou molta, també la vivència de la solitud davant la presa de decisions que en irrevocables es tornarien, així com l’angoixa, l’angúnia i l’ansietat. Que de tot n’hi va haver-hi en són testimonis algunes malalties irreversibles que pateixo.

Aquesta setmana he tornat a Madrid i al Congrés dels Diputats. Una trucada del periodista Luis Carlos Ramírez (RNE) a mitjans de la setmana anterior em posava sobre avís de la commemoració del 30è aniversari de l’Associació de Periodistes Parlamentaris (APP) i em reclamava la meva presència per donar testimoni – em va dir – que el Parlament espanyol no va ser una creació de la postmodernitat entesa a la manera dels que repudien el règim del 78, com ara els d’ERC, Podemos o Bildu, sinó que gràcies precisament a la Constitució treballada, consensuada i aprovada en el període 1977-1978, els que malparlen de la feina feta llavors s’asseuen avui a les Corts Generals. Així, per exemple, molt abans que en Gabriel Rufián agafés el TGV per anar a la tan repudiada capital d’Espanya, hi varen ser en representació de la seva formació política persones com Heribert Barrera (diputat constituent), Josep Pi-Sunyer i Coberta, Pilar Rahola o Joan Puigcercós, tots ells d’ERC. La ignorància és molta i les expressions irreflexives masses. Són insults a la memòria democràtica, l’autèntica, i no la recreada.

Així que, prèvia conversa amb els meus amics Iñaki Anasagasti (PNB) i Luis de Grandes (PP), atès que no vaig trobar a Joaquín Almunia (PSOE), vam convenir que hi havíem d’anar. Així ho férem. La celebració de l’esmentat aniversari va consistir en una exposició documental que intentava enllaçar la Carta Magna d’avui amb la Constitució de Cádiz (1812), amb la finalitat de subratllar el paper dels mitjans de comunicació i la llibertat de premsa, la qual cosa preocupa avui als membres de la APP, segons que el mateix Ramírez i Anabel Díaz (El País) expressaren en el seus discursos. A l’exposició documental, exemplars dels diaris El Conciso, El Observador-Cortes, Semanario Patriótico, El Patriota en las Cortes, El Redactor General i Diario de la Tarde, pertanyents al període 1810-1814 i una mostra representativa de caricatures polítiques del segle XIX (dissolució del Congrés pel general Pavia (1874), Nicolás Salmerón apagant el foc provocat pel cantonalisme (1873), el corpus de la revolució (1869), Sagasta y Cánovas (1885) o les pressions polítiques respecte de la premsa ( 1874 i 1883). Completava l’exposició commemorativa un centenar llarg de fotografies que els periodistes parlamentaris tenen en els seu arxius sobre el sopar que van celebrant anualment des de la creació de l’APP, l’any 1994, on es lliuren premis com ara a la millor oratòria, el diputat o senador revelació, l’assot del Govern o l’assot a l’oposició, la pregunta del milió... i tants d’altres. L’Anasagasti, en De Grandes i un servidor en varen rebre uns quants al llarg de la nostra estada al Congrés dels Diputats. Va presidir l’acte l’actual presidenta del Congrés dels Diputats, Francina Armengol, amb qui vaig tenir uns minuts de conversa, naturalment en català, quedant-nos mútuament emplaçats per trobar-nos més endavant, «sense presses», va puntualitzar. Així ho farem.

El retorn a Madrid i al Congrés dels Diputats em va portar a una mena de sessió mental de diapositives. Tan de la ciutat – esplèndida! – com del Congrés – canviat! – com es correspon a tot pas del temps. També vaig anar al Senat, on no vaig veure el rètol (que m’agradava i molt) de Estamento de los Próceres, reflex d’una època a mig camí del parlamentarisme d’avui, per altra banda tan qüestionada. M’hi va portar el meu amic vital i senador Martí Sans (PSC) i allí esmorzarem. En Martí és un home que toca de peus a terra, ben connectat amb la realitat de les comarques gironines i persona clau en l’entrellat empordanès dels socialistes. Recordo amb emoció que, quan les eleccions de 1977, les primeres, vaig anar a predicar a Peralada la bona nova del Pacte Democràtic per Catalunya, en el qual s’integrava el meu partit, CDC, assassinat per en Mas i la seva mainada. En entrar a l’aula que la Junta Electoral Provincial havia assignat com a lloc per fer mítings, em vaig trobar escrit a la pissarra «Benvingut, Josep. Em perdonaràs que no et rebi, però estic defensant altres idees en municipi veí». Aquest maridatge entre adversaris polítics va fer possible una transició política exemplar. Dinant amb Luis de Grandes i Iñaki Anasagasti al centenari restaurant La Ancha, situat en el carrer Zorrilla, lateral al Congrés dels Diputats, vàrem invocar aquell esperit que mai no s’havia d’haver perdut.

Subscriu-te per seguir llegint