Opinió

El Club dels Homes

Quan era un nen de cinc anys el meu pare em va regalar un ganivet. Sospito que, com que llegia Sandokan, volia ser un pirata. I tot pirata té el ganivet. El meu oncle per part de pare tenia una armeria en un poble perdut de la Pampa. Quan el vam anar a visitar somiava que me l’esmolés. Tota armeria tenia una pedra d’esmolar. Li vaig dir en un asado i va acceptar la meva comanda.

Vam tornar cinc dies més tard a l’armeria després de passar nits al ras pescant a les llacunes. El meu oncle em va dir que no me l’havia pogut esmolar. No em vaig posar a plorar però, sensible com sempre he estat, se’m devien omplir els ulls de llàgrimes. Entre tots dos, pare i oncle, molt seriosos van dir la sentència que m’acompanyaria de per vida: «els homes no ploren». Si jo tenia cinc anys allò va passar a la dècada dels 70.

No vaig tornar a plorar des de llavors. No fins que el meu pare va morir, uns quaranta anys més tard. No tant perquè els homes no ploraven, com deien el meu pare i el meu oncle, sinó perquè els primers intents de no plorar van reprimir tots els que van venir després. Va ser com tancar una porta a una mena d’emoció que des d’aleshores mantindria clausurada.

Avui els homes ploren i a pocs pares se’ls acudiria dir alguna cosa com que els homes ho han de reprimir. Avui se’ns permet la sensibilitat que abans hagués estat el blanc de les burles. Una sensibilitat que portava associada immediatament una tendència a allò femení com una cosa feble i de menor qualitat. Jo ploro. Vaig plorar quan l’Argentina va ser campiona el 2023 i vaig plorar amb Campanilla quan vaig acompanyar la meva filla al cine. Crec que ploraria si a Bamse (un osset popular aquí a Suècia) li passés alguna cosa dolenta. Vaja, que de no plorar m’he convertit en un veritable ploraner.

Moltes coses negatives i positives han portat els canvis en la masculinitat i la feminitat moderna. Entre els negatius penso que de sobte molts homes ens hem convertit en masclistes sense ser-ho i sospitosos de gairebé tot. Altres canvis no han estat tan dolents. Almenys ja no cal aparentar i ser home va per una altra banda. Recordo cantants de tango d’aparença molt varonil que entre bambolines portaven talons.

El meu fill petit es fa gran. Li dic, per com n’està de gran, que l’han admès al Club dels Homes. Dramatitzo amb què del Club m’han enviat una carta comunicant-m’ho. Em pregunta què ha de fer d’ara endavant com a membre. No en tinc la menor idea més enllà que no escolti els necis i els idiotes.

Subscriu-te per seguir llegint