Opinió | EL BOULEVARD

Europa se’n va al futbol

Tres dècades després de l’Eurocopa del 96 el seu himne continua essent la gran cançó «futbolera»

El partit entre Alemanya i Escòcia va obrir divendres l'Eurocopa

El partit entre Alemanya i Escòcia va obrir divendres l'Eurocopa / EFE

Coincideixo amb el que afirma el músic i productor Guille Milkway: la millor cançó mai escrita al voltant de l’Eurocopa -ha començat aquest cap de setmana- és Football’s coming home. Ho va dir a Rac1 tot repassant les cançons oficials d’aquest esdeveniment. De fet, no cal que ens limitem a l’Eurocopa, tampoc al Mundial cap cançó ha enganxat com aquesta. Ignoro els procediments per escollir-les, la majoria no han pogut resistir el pas del temps. Poques setmanes després d’escoltar-se sense aturador desapareixen de la nostra memòria per sempre més. Dedueixo que la decisió es mou sovint en l’àmbit dels interessos inconfessables per sobre dels professionals. No es tant difícil fer-ho be. Passava a la «Vuelta», on un grup d’experts sempre sabia triar una cançó enganxosa.

El mateix cas que els Jocs Olímpics de Barcelona. Josep Carreras era el director musical de les cerimònies d’inauguració i cloenda. Estava reunit amb la resta del comitè quan es va plantejar la necessitat de comptar amb una cançó oficial, una mena d’himne que es recordes anys després. Això vol dir, parlant clar, una tornada indiscutible. Un «estribillo» fàcil i que es pugui cantar. En Carreras va proposar encarregar-ho a un compositor de musicals, que són els que dominen l’art i la tècnica de crear aquesta mena de melodies. El millor era l’Andrew Lloyd Weber, compositor de Cats, Jesucrist Superstar, Evita o El fantasma de l’òpera. El va trucar al moment, aquest va acceptar i quatre dies després en Carreras i Lluís Bassat el visitaven a la seva mansió londinenca. Com ha explicat Carreras, després de pendre un café Andrew Lloyd va seure al piano i sense partitura els hi va tocar de seguit el famós Amics per sempre. Les coses ben fetes.

En el cas de la cançó anglesa de l’Eurocopa de 1996 també era un encàrrec, inicialment com a himne de la selecció anglesa, fet al grup The Lightning Seeds, amb la participació dels humoristes David Bariel i Frank Sinner, adoptat finalment com la gran cançó d’aquell campionat. Football’s coming home, el futbol torna a casa. És així, el futbol és nat en aquelles illes i després abraçat per la humanitat com un dels esports més populars. De fet la federació anglesa es diu directament The FA (The Football Association) sense l’indicatiu o qualificatiu de nacionalitat com les altres federacions: francesa, espanyola, italiana, etc. Les regles del futbol són revisades o modificades per un organisme que es diu International Board format per 4 membres de la FIFA i altres 4 que representen les federacions d’Anglaterra, Irlanda, Escòcia i Gal·les. És a dir, qualsevol canvi que considerin poc fidel als orígens el poden bloquejar.

Vaig tenir la sort de viure en directe molts partits de l’Eurocopa de 1996. El partit inaugural del 8 de juny de 1996 era l’Anglaterra-Suïssa. Era el primer cop que entrava a la que ha estat considerada la catedral del futbol mundial. Quatre anys abans el Barça hi havia guanyat la primera Copa d’Europa i jo no havia pogut anar. Com afeccionat al futbol hi arribava de forma reverencial. Els mites com aquest d’anar per primer cop a Wembley tenen un punt emotiu. Evidentment l’actual Wembley, construït de bell nou despres d’enderrocar el vell estadi, és molt millor i també el Barça de Messi hi va guanyar una Copa d’Europa. L’estadi, encara operatiu al 96, tenia un gran sabor però estava fet pols. Molta fusta, columnes que tapaven visió als espectadors, tot era vell però amb el gust de la cosa genuïna.

Fou abans de començar aquell partit quan vaig escoltar per primer cop la cançó cantada a tot pulmó pel públic, en una immensa majoria eren hooligans anglesos. La lletra té un to satíric, ja que fa referència als anys que duien els anglesos sense guanyar res. Unes setmanes després hi tornava amb motiu d’un partit de quarts de final entre l’Espanya de Javier Clemente i l’Anglaterra de Terry Venables. Una gran tarda de futbol, molt ben jugada per Espanya que llavors tenia un futbol gens vistós i resolta als penals a favor dels anglesos. En acabar el partit per la megafonia va començar a escoltar-se la cançó i fou el deliri de la parròquia local que en passar a semifinals ja es veien campions com tres dècades abans guanyant el Mundial a Wembley. Però ja és sabut que el futbol és un esport que varen inventar els anglesos però que solen guanyar els alemanys. I aquests darrers els van deixar fora a semifinals. El futbol tornava a casa però s’escampava arreu. I ara , després de votar amb uns resultats tan accidentats, Europa es pren unes setmanes de tranquil·litat i se’n va al futbol.

Subscriu-te per seguir llegint