Opinió

La «realitat» impossible d’una repetició electoral

Josep Rull, nou president del Parlament

Josep Rull, nou president del Parlament / Kike Rincón

Si una cosa té Junts per Catalunya és que domina la comunicació com ningú altre ho fa. La compareixença de Carles Puigdemont per anunciar que seria el candidat a les eleccions autonòmiques n’és un exemple. Discurs molt ben articulat i un auditori ple a vessar que aplaudia en cada moment que tocava, com si es tractés d’un plató de televisió i petons i abraçades abans i després de l’anunci. La posada en escena va ser perfecte i només si t’abstreies del que es veia i et centraves només en allò que es deia, eres capaç de localitzar les contradiccions i els punts dèbils del protagonista. Però on són millors és el llenguatge subliminar -deixant a banda els eufemismes retòrics-, on és molt més important allò que no diuen o el que insinuen que no el missatge en si. La nit de les eleccions generals, fa un any, van girar completament el que havien anunciat en campanya, afegint un «a canvi de res» a la promesa de «no farem president ni a Sánchez, ni a Feijóo». Magnífic, són bons i no els cal ruboritzar-se perquè ho han fet sempre i no els ha anat especialment malament.

Després de la constitució del Parlament dilluns passat, Junts va obrir la possibilitat que fos Salvador Illa el primer a presentar-se com a candidat a president. Sense confirmar-ho, utilitzant els condicionals, les insinuacions i els «atreveix-te si ets valent», que no el comprometen, però que li permeten obrir el debat públic i copsar què en pensa la militància i la ciutadania, el secretari general del partit, Jordi Turull, va deixar anar: «Com que el senyor Illa diu que té tants suports, que vagi ell primer a la investidura». Au, ja està. Missatge amb trampa enviat. És evident que si el candidat socialista fracassa en el primer intent d’arribar a la presidència, el segon serà Puigdemont i si Illa no s’absté per garantir un govern independentista, quedarà com el gran culpable d’una repetició electoral. Perquè encara que molts dirigents polítics no ho vulguin escoltar, el que es visualitzi com el «dolent de la pel·lícula» serà el gran damnificat en una hipotètica nova contesa electoral.

Esquerra també juga les cartes i llença missatges que no saps quina part és veritat i quina és relat, ni si els que els transmeten se’ls creuen del tot. Des de pràcticament l’endemà de les eleccions, la idea que no es mullaran, que han quedat en tercer lloc, que PSC i Junts van apostar pel bipartidisme en campanya i que, per tant, els toca als altres dos pactar i posar-se d’acord, ha planat en totes les declaracions públiques i privades. Fan monumentals esforços per traslladar que no tenen por a una repetició electoral, que no perdran tant perquè ja han perdut molt i que si han de fer la travessia del desert, tant els hi és assumir-la amb 20 diputats, 17, 13 o 10. Paral·lelament, afirmen que el suport al PSC, per activa o per passiva, serà car, i parlen de finançament específic per a Catalunya i, fins i tot, de referèndum. En els dos missatges hi ha les dues ànimes del partit i com no se sap ben bé qui el controla (Oriol Junqueras, Marta Rovira o cap dels dos) és impossible saber què decidiran. No és gens fàcil el paper que ha de representar ERC, però és el que els hi ha tocat i, per tant, l’han d’acceptar, malgrat que el que va passar dijous a Barcelona, no és precisament un símptoma que les aigües estiguin mínimament calmades.

Mentrestant, el PSC sembla que no fa res, que no diu res. Tampoc és veritat que sigui així. No fer-ho és irresponsable i el sol fet que el fiscal general de l’Estat s’hagi pronunciat a favor de l’aplicació sense excepcions de la llei d’amnistia ja és una manera de llençar el missatge que està complint el pacte amb els independentistes, malgrat que aquesta posició podria canviar si les coses no van com els socialistes volen. A Pedro Sánchez no se’l pot menystenir i si desitja que Illa es converteixi en el nou president, farà tot el possible perquè sigui així. Mirat fredament, però, em pregunto si en el fons tots tres desitgen una repetició electoral, a veure si a la següent va la vençuda i surt el resultat que cada un desitja, fet que, agradi o no, és impossible.

Subscriu-te per seguir llegint