Opinió

No me'n canso

Turistes visitant el Barri Vell de Girona.

Turistes visitant el Barri Vell de Girona. / Marc Martí Font

Són quarts de nou del vespre quan surto de la festa d’aniversari de la Marta. He estat xerrant amb l’Anna i els dos Peps: hem parlat, és clar, de política i de periodistes. Encara és clar, i aprofito per fer un volt pel barri vell. M’acosto a Sant Pere de Galligants (m’encanta sentir les granotes dels Jardins del Doctor Figueras), i em quedo encantada mirant el perfil de la Catedral recolzat en la Torre de Carlemany. Em dono uns moments per recuperar l’alè: no només perquè caminava ràpid, també perquè sempre em colpeix la bellesa d’aquest racó.

A poc a poc, desfaig el camí que he fet fins aquí, i agafo el carrer de la Barca just després d’esquivar un grup de ciclistes. Em trobo en Miquel i la Rita, que van a veure el Girona a un bar. Encara que no m’agrada el futbol, acabo veient la primera part del partit amb ells. Al bar, tots es coneixen: comenten les jugades, celebren els gols. Observo, divertida i admirada, aquesta comunitat que s’ha creat a l’entorn dels de Míchel. Però per a mi, que no sé ni què és un fora de joc, quaranta-cinc minuts de futbol són suficients, o sigui que m’acomiado i torno al carrer. Abans d’arribar a Ballesteries em trobo la Lola. Mentre la saludo, passen la Cristina i l’Albert, que ens coneixen a les dues, i durant uns minuts fem rotllana els quatre comentant coses diverses. Ens acomiadem i segueixo caminant. Em fixo en tantes botigues que no havia vist, en tants bars i restaurants que no sabia que existien. El proper cop que hi passi, potser ja no hi seran. Intento recordar què hi havia abans en el seu lloc, però soc incapaç.

Em creuo amb parelles, amb famílies, amb grups d’amics. El 80% parla en idiomes que no són el meu: anglès, italià, francès, alemany, llengües que no conec. Turistes vestits de turistes, turistes intentant passar desapercebuts, però inconfusiblement turistes. Sento poc castellà i encara menys català.

Saludo amb la mà quan passo per davant del Cafè -aquest sí, ja fa anys que aguanta, i per molts més!-, creuo la plaça del Vi, amb la seva remor de converses i dringadissa de plats i gots i coberts, i me’n vaig cap al Pont de Pedra. Admiro les cases sobre el riu i la silueta de la Catedral vigilant-les. Pel carrer Nou, em creuo amb tres repartidors de Glovo en bicicleta (aquests ciclistes tampoc hi eren, fa uns anys, penso).

A mida que m’allunyo del centre, trobo menys turistes i més persones que parlen idiomes que tampoc comprenc. Famílies, sobretot. Inconfusiblement de fora, però també d’aquí. Amb vestits del seu país i costums diferents, que tornen cap a casa mentre conversen amb paraules que se m’escapen i riuen amb rialles que sí que entenc.

M’adono que aquesta Girona no és la mateixa ciutat de quan jo era petita, ni tan sols de quan era jove. Però segueix essent la meva Girona. I no, no me’n canso.

Subscriu-te per seguir llegint