Opinió

Realitats paral·leles

Dels meus estudis a la universitat de Barcelona recordo dos grans professors. Un era professor de física, un gran professor, era un basc de nom Azpiroz i un dia ens va dir: potser algun dia, un dels que ara està assentat en aquests bancs serà investigador i potser crearà una teoria per explicar certs fenòmens físics. Però si algun cop ho fan i quan volen comprovar la teoria resulta que els experiments no validen la teoria, no s’equivoquin, el que cal canviar és la teoria, no se’ls acudeixi pensar que el que cal és canviar la realitat. El segon gran professor va ser José Ma. Valverde, deixeble d’Aranguren, que donava classe de introducció a la filosofia a primer curs de lletres. Amb un company de Física li vam demanar permís per anar d’oients a les seves classes. De tant en tant li agradava fer una classe de discussió amb els alumnes i així vam entrar a discutir temes que, segons ell, requerien un coneixement des del punt de vista científic del món. No entraré en el debat però ens va preguntar als estudiants de física quina era la teoria imperant perquè va dir que no podia filosofar, divagar sobre el buit, necessitava conèixer com es veia el món des de la Ciència per poder pensar en ell. En tots dos casos imperava un principi de realitat, una cosa que molts cops es perd de vista. Per aquella mateixa època tenia un company de classe que em deia que a Barcelona a la dècada del 1960 no hi havia barraques i quan li deia que m’acompanyés que les hi ensenyaria em deia que no calia perquè ell ja sabia que no n’hi havia. Ara la creació de realitats paral·leles des d’internet o amb IA és cada cop més normal i molta gent creu en aquestes realitats paral·leles, viuen i es mouen en elles com si fossin la realitat.

A la política molts cops es divaga sobre mons no existents, es parla com si el món imaginat fos real o es vol canviar la realitat per adaptar-la a la nostra teoria. Recorden quan Anguita després d’unes eleccions en què va obtenir uns pobres resultats, va renyar al poble espanyol per no haver votat el que havia d’haver votat (que, naturalment, era el que ell proposava)? O Feijóo que encara no ha acceptat que ell no aconseguís ser investit president i mai ha acceptat que en Sánchez ho aconseguís? A Catalunya hi estem molt acostumats, durant tot el temps del procés els seus líders ens van presentar com a real un món que s’havien creat només al seu cap i molta gent els va creure, ho tenien tot previst, Europa ens rebria amb els braços oberts, etc. i a l’hora de la veritat res era cert, recorden la Ponsatí dient que anaven de «farol»? Les darreres eleccions a Catalunya han posat de manifest que a Catalunya no hi ha una majoria independentista però els d’ERC i Junts demanen canviar la realitat per poder investir un President independentista, cosa que no és possible (no donen els números) d’acord amb la realitat electoral catalana. Dit altrament, demanen que alterem la realitat, volen que els socialistes s’abstinguin per investir Puigdemont.

I deixo això de Catalunya aquí perquè ara només cal que ERC faci com en Calvin de la tira còmica que amb el seu tigre vivia aventures imaginàries i de tant en tant topava amb la realitat representada per la mestra, el pare o la mare. ERC ha d’aclarir-se, caure del núvol en què viu i baixar a la realitat i assumir els resultats electorals, serà capaç de fer-ho? Si no ho fa pot entrar en un procés de decadència del qual trigarà temps a sortir però de més verdes en maduren.

He deixat l’espai final de l’article per parlar d’una contradicció que em preocupa. Segons tots els indicis, a Europa s’està gestant un pacte entre PPE i socialdemòcrates que poden comptar amb suport de liberals i verds per conformar els òrgans de govern, tots junts tenen majoria suficient. Es parla d’Ursula von der Leyen com a Presidenta de la Comissió i António Costas com a president del consell d’Europa i Roberta Metsola com a Presidenta del parlament. Dit altrament, a Europa, si tot va com sembla, tornarem a tenir uns òrgans de govern de consens. Durant molts anys aquest consens es completava amb uns acords als diferents estats que permetia el joc democràtic. No volia dir fer governs de coalició però sí que hi havia unes regles acceptades per tothom que permetia els canvis de govern de forma normal.

Ara a Espanya, però també a molts països de la UE, no existeix aquest consens bàsic per al normal funcionament de les institucions (l’adversari ha passat a ser l’enemic i el consens necessari per renovar el CGPJ i altres institucions s’ha trencat, resulta molt difícil, per no dir impossible, elegir els òrgans que necessiten consens). Poden conviure unes institucions europees governades per coalicions amb el clima de confrontació total que existeix en els diferents països europeus? I més amb l’augment de l’extrema dreta, que aguditza aquest clima.

No ho tinc clar, veurem què passa en el futur però crec que ens convindria calmar-nos i entrar en un nou període en què, sense abandonar la confrontació política, el consens en els temes bàsics tornés a ser allò normal també a nivell d’estats.

Subscriu-te per seguir llegint