Opinió

Volem medalla o plat a taula?

Volem menjar o destacar? L’aritmètica electoral ha obert el laberint dels pactes, ara sobrevolat per l’ocell del finançament singular. Esquerra el reclama com a condició necessària per investir Salvador Illa, la ministra d’Hisenda diu que se’n pot parlar, i el front hispànic dels presidents regionals del PP i el socialista de La Manxa se li tiren al damunt. Des de Suïssa, Marta Rovira diu que la ministra ha obert la boca massa aviat i ha avançat les dificultats. Tant se val: si la revolta no és avui serà més endavant, suposant que es passi de les paraules als fets. Ara mateix l’objectiu és deixar ERC sense arguments per no fer costat a Illa: «us estem prometent el que voleu!». A l’hora de la veritat la pressió seria tant forta que la singularitat s’encallaria. El model que es discutís per a Catalunya hauria de ser extensible a la resta d’autonomies del règim general; és a dir, que tindríem un sistema singular d’aplicació general, un concepte que els manuals de gramàtica citarien per il·lustrar la figura de l’oxímoron. Ja ho diu l’anunci: ningú no és més que ningú, i Catalunya encara menys. Però ja fa molt que la principal demanda del catalanisme a la política espanyola és la singularitat. La diferència o, si voleu, la deferència. A manca d’Estat propi, almenys que no se’ns barregi i confongui amb totes aquestes regions que el primer govern Suárez es va inventar i Martín Villa va dibuixar sobre el mapa amb l’objectiu, segons la justificada malfiança de l’època, de descafeïnar la inevitable autonomia catalana. És una espina clavada que ens impulsa a exigir tothora un reconeixement particularitzat. I a la resta de la península responen: què us heu cregut, colla de pinxos? «Volen que entre tots els paguem el Procés», és ara la queixa. Si s’arriba a acordar un nou model de finançament de la Generalitat, caldrà vetllar que la seva generalització no ens torni a deixar al podi dels pagadors i a la cua dels cobradors. Singular? Sobretot, suficient!

Subscriu-te per seguir llegint