Opinió

Una bola de vidre

Deixar-se plorar

Deixar-se plorar / Deixar-se plorar

A l’any 1974 a la localitat de North Vancouver dues dones aborden els homes que travessen un o altre de dos ponts que uneixen les dues vores del riu Capillano amb la intenció que omplin un qüestionari, un dels ponts és una estructura insegura de 135 metres de longitud, situat molt per sobre d’unes aigües encabritades, l’altre pont és robust, molt més curt i situat només a tres metres per sobre unes aigües que transcorren mansament, un cop els homes han lliurat el qüestionari la senyora els dona el número del seu telèfon i els diu que no dubtin en trucar-la si els queda algun dubte que ella els respondrà amb molt de gust, quina senyora creieu que va rebre més trucades?, si heu apostat per la dona situada en el pont insegur l’heu encertat. L’estudi dissenyat per Donald Dutton i Arthur Aron pretén investigar la validesa de la teoria de dos psicòlegs, Carl Lange i William James, que postularen de manera independent l’any 1884 que no plorem perquè estem tristos sinó que estem tristos perquè plorem, o millor dit, estem tristos perquè percebem que el nostre estat corporal està en condicions de plorar. Per James la percepció d’un canvis físics segons ocorren, és l’emoció, «sentim pena perquè plorem, sentim ira perquè colpegem, sentim por perquè tremolem, i no plorem, colpegem ni tremolem perquè estiguem afligits, enfadats ni espantats.» Vist així les coses, les emocions no serien entitats psíquiques eternes i sagrades, ni serien portadores d’un avís o premonició sobre el nostre present o futur, només un trasbals davant una situació imprevista.

En els darrers anys una paraula emmarca la teoria més plausible ara per ara sobre el funcionament de la nostra ment/cervell, les paraules és predicció. El cervell no es limita a donar el vist i plau sobre el que l’informen la vista, l’oïda... sinó que gràcies a experiències passades, però també influenciat per perjudicis, expectatives, educació... fa una predicció del que es trobarà, una predicció que s’anirà afinant gràcies a la informació dels sentits, recordeu allò de «la fiscalia ho afina», doncs en el cas que ens ocupa, els sentits ho afinen. El cervell prediu igual que ho fa Google, veiem, teclegem posem pel cas la P i el servidor per recerques passades ens avançarà pornhub, la seva aposta es veurà reforçada en teclejar a continuació la O i la R, però s’haurà d’adaptar en veure que en el dia d’avui ens interessem més per una porcellana, o sortiu de casa i el cervell fa una predicció del que trobareu al carrer, però ai las, a una cinquantena de metres veieu un objecte voluminós de color negre, el goril·la que la ràdio ha dit que s’havia escapat del zoo?, no, la gent correria, una dona a l’interior d’un burka?, tampoc, un capellà negre?, no pot ser, massa prim, i quan us apropeu el suficient veieu que és un armari negre d’una mudança.

El que la teoria avala per la percepció del món exterior també és vàlid per les emocions que no serien altra cosa que el resultat d’una predicció sobre l’estat corporal, però en aquest terreny afinar una emoció, com hem vist, en l’experiment dels dos ponts no es tan senzill, les emocions són passatgeres, capritxoses i provoquen mals entesos, sinó que li preguntin a la dona que rebia les trucades dels Indiana Jones que acabaven de viure l’aventura del pont flotant. El món que percebem és una entesa entre les nostres prediccions i expectatives i el que ens diuen els sentits, si aquelles s’atrinxeren per més que els sentits diguin a crits que són molins de vent, veurem gegants malvats, i aquí s’obre la porta del fanatisme o de la consulta del psiquiatria, a vegades difícil de distingir una de l’altra.

Subscriu-te per seguir llegint