Opinió

Diagnòstics

Durant la darrera dècada, més enllà del legítim debat polític i la necessària discrepància (perquè d’això hauria d’anar la política, de discrepar però fer-ho sense cremar ponts, i no això que pretenen instaurar els extremismes), ha sorgit un fenomen del qual s’ha parlat però, com acostuma a passar amb els elefants de les habitacions, no s’ha raonat prou: la constatació que alguns mitjans de comunicació han fet més política que els propis polítics. Alguns han estat creats expressament per a l’ocasió per la via de l’amiguisme subvencionat o bé com a instrumentalització d’una ideologia; d’altres ja existien però s’han apuntat al carro per supervivència, per afiliació incondicional dels seus «professionals» (les cometes volen ser sarcàstiques, sí) o per afany d’inflamació. Sigui com sigui, algunes marques corporatives i alguns dels seus insignes representants s’han carregat el bon nom del periodisme prenent partit en un context que, com s’ha acabat veient, l’últim que necessitava era precisament una manipulació tan perversa. Primer, perquè ha deslluït l’anàlisi fins a nivells impensables (com creure’t les teories d’un analista que saps què vota només mirant-li el perfil d’una xarxa social?) i després perquè confondre els desitjos amb la realitat té poc o res a veure amb el concepte mateix d’informació. El pitjor de tot això no és només que hagi passat i que a sobre et miressin malament per dir que estava passant. El pitjor és que encara passa. Malgrat que la realitat és tossuda i les prèdiques han resultat ser buides, encara et trobes amb reflexions interessades, exclamacions categòriques i prejudicis ideològics a capçaleres que persisteixen a confiar en un gir de guió que, atenció espòiler, no arribarà. I si no ho farà és perquè aquests mateixos anàlisis vehements estan escrits, o avalats, per la mateixa parròquia que va contribuir a crear el problema. Fan diagnòstics exaltats de coses sobre les que han decidit abans de rumiar-les, de la mateixa manera que dibuixen escenaris futurs que, oh sorpresa, sempre comporten grans encerts estratègics del partit que voten. Jugades mestres, en diuen. Santa paciència. n

Subscriu-te per seguir llegint