Opinió

El nou govern i ERC esberlada

Salvador Illa

Salvador Illa / Europa Press

La decisió del Tribunal Suprem de Justícia contra l’amnistia, proposada pel govern presidit per P. Sánchez, compta amb el multitudinari suport entusiàstic dels votants del PP i de Vox, que no volen que alguns separatistes siguin perdonats.

El desafortunat i odiós crit d’odi i de venjança «ni oblit, ni perdó» de les manifestacions amb el qual s’amenaçava i es volia intimidar Espanya, sembla que s’aplica contra Catalunya, però és el compliment de la llei. Els independentistes volien atemorir i no podien. Quan ets tan petit i sol en el món no pots enfrontar-te a un gegant, amic dels grans gegants internacionals.

L’endemà mateix del 15 de maig, celebració de les eleccions catalanes amb la victòria del PSC (42 diputats) seguida de JxCat (35) i 20 escons per ERC, preguntaren a una consellera del govern de P. Aragonès què pensava del daltabaix i si plegaria. Al cap de poc va respondre que li havien dit que no es despacientés, tot anava bé, però seria costós i llarg el trajecte que culminaria en un pacte, una exigència de la política de la negociació i de l’acord. I començà a parlar que faria la seva conselleria el curs vinent.

És inevitable una entesa entre ERC i PSC. Durant aquest mes han fet una mica de teatre pels periodistes; cap dels dos vol enemistar-se amb C. Puigdemont i el seu partit, una forca important amb 35 escons. Un servidor sempre vaig pensar que ERC s’entendria amb el PSOE de Pedro Sánchez i que no estaven obligats moralment ni políticament a pactar amb JxCat, molt diferent seria si aquest hagués guanyat 48 o 53 parlamentaris. Per altra banda si una cosa crec fermament del que han anat afirmant Sánchez i Illa, és que no deixaran que Puigdemont sigui el president.

La guerra interna dels republicans ha creat greus problemes i una forta crisi en el clos del partit. No els ha provat gens governar per inexperiència política i la manca gestió d’una estructura política i complexa com és la Generalitat. Quan van aconseguir finalment un president, després de noranta anys, era com si un alegre i omnipotent adolescent estrenés una moto.

La bifurcació entre junqueristes i els de la nova fornada, el problema generacional dins del partit entre joves que volen matar el pare Èdip, opressor, despòtic i autoritari ha anat generant malestar, que rentaven a dins, però el desori foll i incontrolat amb presa de decisions, com l’afer dels cartells, que ha desbordat els murs del partit i s’ha escapat a l’exterior escandalitzant-nos. Resoldre l’innegable cataclisme és millor gestionar-ho des del govern, que tens poder i càrrecs, que no en l’oposició.

El malestar s’ha materialitzat en JxCat i en ERC, menys en els partits constitucionalistes, més en ERC que en el grup de Puigdemont. ERC no estava preparada per assumir en solitari el poder.

Sergi Sabrià, viceconseller de Pere Aragonès, ha dimitit sense haver fet res dolent (això, tanmateix, ho diuen tots els dimissionaris, els bons i els dolents) ha solemnitzat que ERC està esberlada. Pere Aragonès va sortir a defensar-lo i en Sabrià va dir que només havia fet diableries, com enviar músics a JxCat, un esbarjo festiu.

Hi ha un acord a la premsa que no s’anirà a noves eleccions per elegir el president de la Generalitat; abans de l’agost es desencallarà i l’únic que ho pot enterbolir i aturar és el que passa a Madrid, que està revoltat.

Crec que el que més intentarà visualitzar ERC en la negociació per formar govern és quina relació s’ha d’establir amb l’Estat espanyol. És indubtable que el procés no té la vivor d’abans i el que ha passat dins d’ERC orgullosa, que presumia falsament de cent anys sense cap cas de corrupció a diferència de tot el món, ha demostrat en burlar-se amb els cartells de l’Alzheimer que hi ha catalanistes tan normals i vils com qualsevol ser pervers del país veí o d’un país llunyà. Finalment, quin descans!, hem deixat de ser purs i insubornables, ens hem malauradament humanitzats en la bondat i en la perversió, en l’honestedat i en la corrupció. Millor saber-ho i no cometre més errors de prepotència moral i intel·lectual.

L’independentisme és viu, però desinflat i desil·lusionat, desencisat, massa fatigat. Somort. Envellit amb arrugues a la pell. Ara les ganes de fulminar-lo sí que estan molt més enceses i bel·ligerants, el volen rematar definitivament. Han guanyat moltes guerres. De moment el català grinyola i és que qualsevol llengua quan deixa de ser parlada al carrer i deixa de ser útil, mor d’extenuació.

S. Illa no deixarà escapar l’oportunitat, l’agafarà amb força, i serà el president de la Generalitat. Ho té tot a favor, pot ballar amb la dreta com amb l’esquerra. ERC com JxCat ho haurien de saber. El PSC pot negociar qualsevol gestió administrativa i tècnica raonable, però no acceptarà cap proposta política com la repetició d’un referèndum.

Molts votants del PP per recosir Catalunya i com ja van fer per impedir que Trias fos alcalde de Barcelona, ara poden regalar vots al PSC. No posen cap precedent polític a Espanya, ans tothom s’alegrarà que la comunitat díscola i irredempt estigui governada pels que aposten per la unitat indestructible de la pàtria.

Subscriu-te per seguir llegint