Opinió | Des de la Font del Bisbe

No tot s’hi val!

Dos dels cartells despectius contra els germans Maragall apareguts a diversos indrets de Barcelona

Dos dels cartells despectius contra els germans Maragall apareguts a diversos indrets de Barcelona / acn

No tot s’hi val en política. Aquesta és una afirmació que dubto ningú qüestioni en públic. Aleshores per què la realitat desmenteix aquesta afirmació? L’ambició pot ser alhora una virtut i un defecte, però no crec que aquesta per si sola justifiqui la doble moralitat, de dir una cosa i fer-ne una altra. Per un partit no és fàcil arribar al govern, i en canvi ho és perdre’l. Quan el perds aflora tot el pitjor, d’aquells que, en el govern, havien donat el millor de si mateixos. Fins i tot el temor a perdre el poder pot generar aquest virus que porta a justificar que tot s’hi val.

L’espectacle de la política espanyola és un mirall on es reflecteix el que argumentava abans. Per exemple, l’ús del govern espanyol de programes informàtics per espiar possibles aliats en negociacions obertes. Fet del què encara no sabem quasi res, i on gairebé ningú ha assumit responsabilitats. També una oposició desfermada contra el president del govern, on s’usen els rumors i la maledicència sobre familiars, amb l’estreta col·laboració de jutges amics, per desprestigiar i qualificar un govern amb majoria parlamentària, d’il·legítim. I l’espectacle continua.

I què dir de la persecució dels aparells de l’estat contra l’independentisme i especialment dels seus dirigents? De tantes i tan grosses se n’han fet, que sembla que l’opinió publica ha acabat immunitzada, per saturació. Com a mostra, la darrera sentència «creativa» de la sala segona del Tribunal Suprem, negant l’amnistia i incomplint la llei que obligatòriament ha d’aplicar.

Els partits independentistes, que haurien de ser exemple moral davant la immoralitat dels seus adversaris, no s’han mantingut immunes a la temptació del «tots s’hi val». El darrer escàndol, fins ara, el tenim, quan ens n’assabentem de que a l’aixopluc de la direcció o de dirigents qualificats d’ERC, al saber que hi havia una xarxa paral·lela d’intoxicació per influir en la vida política pròpia i dels rivals. I com no, ens assabentem per la premsa, no per la denúncia interna, mitjançant els òrgans que té el partit per impedir o depurar responsabilitats per a fets com aquests.

Els partits són el reflex moral de la societat a la qual serveixen, cert. Però, de fet, cal demanar-los ser més exigents amb si mateixos, molt més, del que ens exigim com a ciutadans, perquè administren el que és de tots. Qui amb vocació política no assumeixi que els anys en que estigui en primera línia haurà de ser fiscalitzat molt per sobre dels altres conciutadans, que se n’aparti. Qui per temor a perdre poder o qui pensi que per servir al partit has de deixar els valors morals a la porta, que se l’aparti. I apartem com si fos la pesta als «llestos» que creuen que tot s’hi val, sense ser conscients que fer política és com estar en una peixera, que tot es veu i tot s’acaba sabent.

Subscriu-te per seguir llegint