Opinió

Per fer política calen diners

En els mitjans de comunicació, és freqüent parlar de corrupció política quan per diferents mecanismes, els partits o els polítics reben diners per mecanismes il·legals o immorals. Són exemples habituals rebre comissions per les compres de material sanitari públic o per la concessió d’infraestructures públiques. Els diners obtinguts políticament de manera fraudulenta tenen dues destinacions: la butxaca de certs polítics o la caixa dels partits polítics. En qualsevol cas, cal dir clarament que els partits polítics necessiten quantitats importants de diners per portar a terme la seva funció pública política.

En primer lloc, cal destacar que els partits tenen un gran nombre d’empleats tant en les seus centrals com en les nombroses delegacions repartides per tota la geografia d’Espanya. A més a més, calen molts diners per organitzar i portar a terme els grans mítings electorals, les campanyes publicitàries, les activitats anomenades «màrqueting polític», els desplaçaments, reunions, dietes i minutes. També sabem que sense les potents campanyes publicitàries en èpoques electorals cap partit podria tenir possibilitats significatives de treure representants i sobretot de guanyar les eleccions.

És per tot això que el finançament dels partits polítics sempre és un tema espinós, poc debatut i mancat de claredat i transparència. És a dir, com tota activitat humana, la política necessita molts diners per aconseguir llurs objectius. Debatre amb transparència aquest tema no és una qüestió que agradi ni a polítics ni als partits, però és imprescindible per aconseguir que la política sigui funcional i resolgui problemes.

El finançament de la política a Espanya es basa en un sistema mixt, que combina recursos públics i privats. Per una banda, hi ha la subvenció de l’Estat, assignada als partits en funció dels vots obtinguts a les darreres eleccions generals i europees. La quantitat total queda establerta als pressupostos generals de l’Estat. En aquest punt cal remarcar que els polítics i els empleats dels partits són assalariats pagats pels ciutadans i per tant cal insistir que estan al servei de tota la societat. Algunes comunitats autònomes també atorguen subvencions als partits, això sí, amb criteris propis. Aquesta partida autonòmica no és objecte d’anàlisi i debat i soc dels que pensa que és urgent fer-ho i a fons, atenent la situació política actual. És a dir, al final els partits que tenen representació a les Corts Generals, les assemblees legislatives de les comunitats autònomes, els ajuntaments i altres òrgans públics, reben una assignació econòmica per cada escó que ocupen.

El finançament privat consisteix bàsicament en les quotes d’afiliació als partits i les aportacions periòdiques que poden fer els membres del partit. Una altra font de finançament són les donacions, que consisteixen en aportacions voluntàries de particulars, empreses o entitats: aquest és un altre tema summament espinós que cal debatre públicament. Finalment hi ha els ingressos patrimonials en forma de rendes procedents d’inversions, lloguers o venda de béns, organització d’esdeveniments, venda de marxandatge, etc.

A la vista del que acabo d’exposar, és òbvia la necessitat d’una estricta regulació i control del finançament de les activitats polítiques i especialment de les d’origen privat, per evitar la corrupció i influències indegudes. A Espanya, el finançament dels partits polítics està regulat per la Llei Orgànica 8/2007, del 4 de juliol, sobre finançament dels partits polítics. Per altra banda el Tribunal de Comptes s’encarrega de supervisar el compliment de la normativa i controlar els comptes dels partits.

Som molts els que considerem que a Espanya i a Catalunya cal un debat social ampli i transparent sobre el finançament polític. És la manera de garantir l’equitat i l’eficiència del finançament dels partits polítics. A data d’avui, s’han proposat diferents reformes. Bàsicament, hi ha dues posicions: els que consideren que els partits haurien de dependre més de les aportacions privades i menys dels diners públics i els que opinen el contrari. Una tercera alternativa és establir un sistema de finançament basat en la participació ciutadana. Es a dir, seria un mecanisme en el qual l’assignació de fons públics als partits fos en funció del nombre d’afiliats o de la participació ciutadana a les seves activitats.

En qualsevol cas, sembla evident que a la vista dels darrers casos de corrupció que s’han vist i sancionat jurídicament cal parlar-ne molt més a nivell públic i augmentar els controls tant sobre les donacions i el finançament privat com en la percepció fraudulenta de comissions originades en la despesa del diner públic. n

Subscriu-te per seguir llegint