Opinió

Toquem fusta

Quan Martí Boada, el nostre estimat biòleg, va visitar als Estats Units la gran sequoia que porta el nom de «General Sherman» i és l’arbre més gran del planeta (83,8 metres d’alçada), va expressar aquest pensament: «Quan arribes a la base de l’arbre gegant la reacció més troncal, d’humilitat, és proclamar amb veu interna: que gran la condició de la natura, que discreta la condició humana». Si aquell exemplar de sequoia ens queda massa lluny, sempre tindrem el consol d’arribar-nos a Santa Fe del Montseny on viuen uns exemplars de la mateixa espècie, no de la mateixa dimensió, però fan un goig impressionant.

Després d’aquells arbres de reverència tenim els nostres boscos quotidians, nombrosos, diversos, bonics i mediterranis, és a dir perillosos, sempre disposats a cremar i fer mal. Fins al moment d’escriure aquestes ratlles no hem sofert incendis forestals, com tants estius ha succeït, i això és motiu d’autèntica joia. Sense aquelles urgències i llàstimes podem xerrar tranquil·lament d’arbres i boscos, a la seva ombra, sempre acollidora.

Baixant d’aquelles altures esmentades, mirem-nos la nostra realitat: bé es podria afirmar que Catalunya té molt de bosc sense saber-ho. Una ignorància dolenta. Els boscos varen créixer a Catalunya per abandó dels conreus; neixen i creixen ben lliures, descontrolats. Hi hauria una data d’inici del descontrol: va ser a l’arribada del gas butà, quan els masos de bosc on es feia el carbó vegetal varen tancar per sempre; amb l’abandó d’aquelles terres de conreu els terrenys són «okupats» pels arbres que hi poden néixer ben lliurement i fer-se ufanosos. Amb el temps, ara, sobren arbres, diuen els experts. I la reflexió ha de continuar amb duresa: quan els nostres bombers han de córrer heroicament, jugant-se la vida, per apagar focs, resulta que aquells boscos no tenen cap valor, ja eren una nosa i, per tant, un perill. Això és inhumà.

Ha passat més de mig segle des de l’arribada del gas butà, i els boscos no desitjats ja s’han fet senyors del territori. I amb l’agreujant que necessiten aigua per viure i així és com es queden -ens pispen- l’aigua d’alguna pluja, que ja no arribarà als nostres rius.

Quan l’actualitat s’expressa en xifres no et deixa mai indiferent. Per això són les notícies, per remoure consciències. Ara mateix un estudi ha revelat que a Catalunya tenim 100.000 hectàrees de terra de conreu abandonades: és a dir, s’ha fet donació gratuïta d’aquest territori al bosc. Ara un 64 % del territori català és bosc. Tenim més bosc del que voldríem i necessitaríem. Es pot parlar d’ocupació al peu de la lletra. Però al mateix temps a Catalunya hi ha una estadística molt greu de persones a l’atur laboral, a les quals se’ls podria donar un lloc de treball. La intel·ligència de la política forestal té tota una qüestió per resoldre.

En aquells dies tan tristos de quan en aquest país tenim incendis forestals molt greus, que ho cremen tot i encenen les ràbies, llavores no es pot pensar en la reflexiva, freda i necessària política de l’ordenació del bosc que ens envolta. És en temps de serenor quan cal prendre decisions. Ara toquem fusta, que ara no toquem cendra. n

Subscriu-te per seguir llegint