En què pensàveu?

Hi ha dues notícies que se solapen aquests dies i són la pròxima investidura de Salvador Illa i el que es va coneixent sobre la trama russa del procés i els falsos emissaris de Putin i les operacions en bitcoins amb què es pretenia finançar la república catalana, per no parlar d’acabar les obres de la Sagrada Família en temps rècord i una visita del Sant Pare que aprofitant que venia a beneir el temple, beneís també la declaració d’independència.

Si la notícia de la pròxima investidura de Salvador Illa té a veure amb la Catalunya realista, mesurada, tranquil·la, que troba camins per sortir-se’n fins i tot de les coves més fosques; les revelacions sobre la trama russa tenen a veure amb una sèrie de persones que es creien els més intel·ligents del país i que han acabat demostrant ser una incommensurable colla de babaus. Hi ha persones estimables en aquesta trama, com Víctor Tarradellas, per qui confesso una debilitat personal i de cap manera no voldria que se sentís ni menyspreat ni molt menys insultat per res del que jo pugui escriure. Després hi ha amics meus com David Madí i també persones amb qui he tingut una relació més distant com Oriol Soler. Jo no sé en què pensaven tots ells quan es creien que s’estaven reunint amb russos que farien possible la independència de Catalunya o que la reconeixerien o que propiciarien un acord amb Putin. No sé quin grau de ceguesa cal per comprar material d’aquesta defectuositat. En tot cas és el mateix grau de ceguesa que cal per no entendre els catalans. El problema de la independència de Catalunya o del procés independentista que ha viscut Catalunya no ha estat en cap cas Espanya. Espanya no ha tingut temps ni d’arribar a personar-se en aquest problema. No s’ha jugat el partit Catalunya Espanya.

El suposat conflicte ha mort en les qüestions prèvies perquè els independentistes no tenien ni idea de què és Espanya ni entenen com som els catalans. Els líders d’aquest procés es van realment creure que Espanya no es defensaria. Com pots creure’t una cosa així? De quin parvulari has sortit? Com pot ser que de totes les coses que cal saber per fer política seriosament no entenguis la més elemental lògica d’un Estat i d’un Estat tan important com Espanya? És tan infantil cometre aquest error d’entrada que fins i tot el pecat més greu, que és no conèixer els catalans quan se suposa que vols salvar-los, sembla menys important. Però no és veritat que no sigui important. És clar que és important. És important i dramàtic. Com vols salvar un país que no coneixes? Amb quina arrogància t’atreveixes a dir que vols determinar el destí d’una comunitat o d’una nació o del que vulguis dir-li si no tens la més remota idea de com són els seus ciutadans?

Això no ha estat un partit de futbol que s’hagi perdut per un marcador concret. Això ha estat un fracàs molt personal d’uns joves -ara ja no ho són tant- que es van sentir molt còmodes donant lliçons als altres i fent-se els estadistes quan en realitat no estaven ni preparats per administrar una comunitat autònoma. Això no és només una derrota. És un fracàs d’una generació que ho va tenir tot a favor per fer el que volia fer. I és un fracàs de la idea de la independència de Catalunya.

És un mite ensucrat i trampós la idea que Catalunya vol la seva independència. Els catalans no volem la independència del nostre país. Volem jugar en un parc temàtic sobre la independència del nostre país. Volem muntanyes russes amb tirabuixons i fortes caigudes sobre l’heroïcitat de fer la independència de Catalunya. Volem llepolies independentistes, volem concerts i samarretes republicanes. Però no volem la independència, ens fa mandra. Ara som d’estiueig, no hi havia ningú al retorn de Marta Rovira. Ni a Cantallops ni unes hores més tard a la seu d’Òmnium. Ara som a la Costa Brava. El president Puigdemont ha hagut de triar un escenari molt més modest que l’esplanada de l’hivern de 2020 per fer l’acte de dissabte. Un acte que serà celebratiu de la seva figura, però que en cap cas no serà el principi de cap retorn per què els catalans no volem la independència. Tampoc no la vol el president Puigdemont, que ha anunciat tant el seu retorn que si un dia de veritat torna no s’ho creurà ningú i a l’aeroport només hi haurà els policies esperant-lo i més que detenir-lo li faran companyia.

Ni els catalans ni Carles Puigdemont no volem la independència quan l’hem de pagar amb el patrimoni, amb la presó o amb la vida. Això és així i val més que ho diguem i que ens ho diguem. I si en el futur volem construir qualsevol altra aventura tinguem com a mínim clar que aquest és el nostre punt de partida. No ha estat només un error tècnic. Ha estat un error conceptual i una idea equivocada sobre què som i què volem els catalans.

La investidura de Salvador Illa i el Parlament sense majoria absoluta independentista dibuixen la perspectiva d’uns anys en què ens podrem dedicar a parlar de coses importants sense perdre gaire el temps -una mica suposo que sí, que el continuarem perdent, però espero que no sigui gaire- amb joguines trencades que ja s’ha vist que no ens duen enlloc. Una mica de modèstia seria recomanable de part de tots aquests polítics i intel·lectuals que ens han parlat en els darrers temps amb tanta suficiència. No és que esperis res d’ells, però de vegades és saludable rentar-se una mica la cara.

Subscriu-te per seguir llegint