Viatgers per les postes de sol

Un amic, que hi toca molt amb tot el que fa relació amb els viatges i amb els viatgers, és qui millor ens informa sempre que volem sortir a l’estranger; probablement és la persona més viatjada de Girona i comarques, qui més s’ha atrevit a visitar molts països, alguns perillosos, i ho ha exposat amb xerrades i articles. Cada vegada que ha conclòs una ruta ens reuníem un grup d’amics a sopar per sentir com explicava les seves aventures, les seves experiències de viatger exemplar.

Ens agrada a la Montserrat i un servidor escoltar en Joan perquè sempre li passen coses divertides, que salpebra per fer-les més còmiques i també ha viscut situacions de risc de les quals per sort n’ha sortit airós especialment a l’Àfrica negra, com en països sud-americans on les guerrilles per qualsevol motiu (drogues, revolució, perseguits per la justícia, insurrectes o perquè sí) van a la caça dels visitants per bescanviar-los amb diners.

Segons en Joan la gent ara viatja per poder ensenyar fotografies d’una posta del sol. Aquest és l’últim comentari que ens ha fet després de visitar un seu amic que viu a Dubrovnik. Veia els turistes reunir-se a la llenca de la platja i embadalits esperaven la gran cerimònia diària: el capbussament del deífic sol faraònic, parsimoniosament, declinant en un mar de color rosa. Fa molts anys vam recórrer Dubrovnik i el que interessava als viatgers era la bellesa de la ciutat, una de les més boniques del món.

En aquell viatge uns amics havien insistit que a Istanbul ens situéssim al cap tard a la terrassa de l’hotel Pera Palace per contemplar com el sol se’n va a la posta i se submergeix al fons del Corn d’Or, la ria que divideix Istanbul en dues parts.

La gent abans tenia altres motius per viatjar i no fer el turista que es limita a sol ponent i al folklorisme xaró; volia veure paisatge, edificis emblemàtics, la ciutat, monuments, museus, pinacoteques, també tastar en les fondes de tota la vida la gastronomia i beure el seu vi.

A Formentera quan el sol enrogit, com una tomaca madura, es fica dins del mar, el guia del grup, l’Enric, el meu amic illenc, que la sap llarga i em feia riure molt, solemnitzava als turistes italians el moment sublim i emfatitzava que el sol faria un lent i bonic petó al mar, el bacio di un amante.

Quan el sol s’enfonsava a pleret dins l’aigua sense deixar ni un moment de mirar-los, s’aplaudia una llarga estona i també algunes noies i senyores exhalaven sospirs emocionats i exclamacions.

A la caiguda del dia i un cop el sol s’ha sumit és quan entra a poc a poc el crepuscle i les ombres verdes s’esllavissen lentes des de la Mola, el turó més elevat, i van guanyant espais cobrint de foscor l’Illa. S’ha fet de nit; és l’hora que Formentera encén els fanals, els llums de les botigues, brillen els faros dels cotxes, els bars i pubs nocturns obren els neons i se sent música estrident. (Un bon amic, en Julià, l’amo de la Fonda, em va dir que tenia comprovat que la millor tàctica comercial per fer entrar clients al seu bar era posar ben fort les cançons dels Rolling Stones).

Els vells de Formentera no entenien per què tanta gent hi anava a passar uns dies i creien que eren ximples, atès que ells mai anirien de vacances en un lloc que no hi ha res, ni cinemes, ni sales de festa, ni monuments, ni paisatges bonics. Em preguntaven per què hi van tants turistes? Per les platges, la transparència de l’aigua, el sol, el clima i la solpostada. Quina bajanada! I tu perquè ets aquí? Perquè la Montserrat, la meva dona, fa negocis. Aquesta sí que era per ells una raó comprensible.

S’ha de fotografiar l’ocàs ens comentava entusiasmat el catedràtic de literatura de la facultat de Filosofia, el senyor Blecua, que a l’estiu es dedicava a caçar (el mot és seu) les postes que s’escenifiquen en el cel de damunt del desert dels Monegres. Quan es deixava anar ens comentava les còmiques facècies que li havien passat capturant-les i ens partíem de riure

Sempre que penso en aquelles xerrades sinceres d’indiferència dels pagesos de Formentera sobre la bellesa del paisatge, però no contra el plaer dels productes naturals com els fruits saborosos i el vi, em ve a la memòria un passatge preciós de Plató sobre un cap tard atenenc en el qual el mestre Sòcrates s’havia reunit amb els deixebles dalt d’un pujol.

Sòcrates anava amb els alumnes un xic pressionat per ells, atès que volien observar la reacció del seu estimat mestre i quin comentari faria de la posta de sol, el qual, en la mesura que queia, encenia el mar de colors vermellencs. Caminaren per la rosta pujada a la mesura que s’anaven desdibuixant els blaus dels cels. Una passejada un xic cansada per contemplar tota la bellesa de la ciutat i les bogeries que faria el sol sagnant a la natura.

Com que la caminada havia sigut llarga, en arribar a la cresta del puig es descalçaren i posaren els peus en remull en un petit rec alimentat per l’aigua fresca d’unes fonts. Quan els deixebles observaren el desinterès de Sòcrates per la bellesa física del paisatge, aquest va dir: «Sento més entusiasme i admiració per la bellesa dels cors dels homes».

Aquest va ser el moment històric en el qual la Filosofia va deixar de ser cosmològica i es va fer antropològica.

Subscriu-te per seguir llegint