Una «promenade» olímpica

Una bona passejada, una bona promenade com ells diuen, és de les millors coses que es poden fer a la capital francesa quan el temps acompanya. La meteorologia no ho va fer la nit del 26 de juliol durant la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics, totalment passada per aigua. Però és igual. Quan aquella mateixa matinada, sortint d’una celebració que em va impedir veure-la en directe, em vaig situar davant de la pantalla per recuperar-la, em va épater. La monumentalitat de París és ja per si mateixa aclaparadora. A poques ciutats del món hi ha aquesta concentració d’art, arquitectura, història i de creativitat. I tot estava aquell vespre al servei de la cerimònia inaugural. Assumiren el risc d’eliminar la convencional cerimònia a l’estadi olímpic per fer que tota la ciutat, al llarg del riu Sena, en fos la protagonista. Em va agradar molt.

Aquella mateixa matinada, plenament decidit pel que havia vist, vaig reservar hotel i transport a París. Feia dies que als articles de premsa informant dels preparatius dels jocs es feia esment que, igual que havia passat amb Londres el 2012, el flux habitual de turistes de cada any a finals del juliol o de l’agost s’havia esvaït. Evitaven les dificultats que un turista «normal» atribueix a la celebració dels jocs. Londres, com ara París, són ciutats d’una capacitat de pernoctacions colossal superior a les necessitats que generen els visitants específics dels jocs. El tall al trànsit de grans zones urbanes, els temes policials i de seguretat, els alts preus de les entrades, etc. ja havien fet fugir a molts parisencs. Hotelers i restaurants es queixaven que estaven a mitja ocupació respecte a altres estius.

Ja a París, després d’un viatge en TGV sortint còmodament de l’estació de Girona i amb un nou lament respecte de la velocitat limitada, pròpia d’un tren de rodalies, entre Perpinyà i Montpeller - obres que ja han estat suspeses indefinidament- començava la primera promenade. A la Concorde, Trocadéro, els camps de Mart davant la Tour Eiffel o als Invàlids aquests escenaris excepcionals han estat ocupats per instal·lacions efímeres desmuntables per esports que difícilment poden trobar espais monumentals per ser-ne protagonistes. I aquí em pregunto per què, si aquestes instal·lacions han estat plenament acceptades pel Comitè Olímpic Internacional i aixecades amb totes les exigències de seguretat a l’Estadi de Montilivi la UEFA no les tolera per jugar la Champions. I si ho fa La Lliga a la competició espanyola. Quin risc canvia entre una competició i una altra. En fi, perdonin la incursió al tema.

En fi, tornem a París. El vòlei platja, el tir amb arc, ciclisme, skate, bàsquet 3x3 o algunes proves d’atletisme tingueren la seva seu a algun dels espais que acabem d’esmentar. El golf al voltant del palau de Versalles, el peveter amb la flama olímpic a les Tuilleries, l’esgrima o el taekwondo sota la cúpula del Grand Palais, etc. Incloent algunes proves de natació com les d’aigües obertes al Sena. Tot un risc per a la salut dels atletes malgrat el desafiament de la mateixa alcaldessa de París, Anne Hidalgo que s’hi va capbussar dies abans de començar els jocs per exaltar la recuperació de la qualitat de les aigües. No es veia una cosa semblant d’ençà que l’expresident blaugrana Joan Gaspart es va banyar al Tàmesi després de guanyar la primera copa d’Europa a Wembley. O fins i tot quan el llavors ministre d’informació i turisme del règim franquista, Fraga Iribarne, es va banyar davant la premsa a Palomares (Almeria) quan els americans hi van perdre accidentalment una bomba atòmica.»Paris vaut bien une messe», París bé val una missa, diuen que va exclamar Enric de Borbó un dels aspirants al tron de França quan li fou oferida la corona amb la condició que abandonés la seva condició de protestant i es passés al catolicisme. Potser, com sovint passa, la frase, ben trobada, es falsa, però la conversió de qui seria Enric IV totalment certa.

He tingut la sort d’assistir a diferents convocatòries olímpiques. Vaig entrar a treballar a Televisió Espanyola un any i mig abans dels Jocs de Barcelona i crec que va canviar, per a bé, la ciutat que en fou la gran protagonista i donant a la gent el paper joiós que ha de tenir. Als Jocs d’Atlanta de l’any 1996 vaig tenir la decepció de com veure el desequilibri amb qüestions comercials degraden l’esdeveniment. Afortunadament, això s’ha corregit en ocasions anteriors així com evitar grans instal·lacions que després queden abandonades. Per això l’opció de París pel seu centre monumental ha estat un encert. Com ho fou anar al restaurant de Joel Robuchon a degustar el seu fantàstic puré de patata en homenatge al recordat Fermí Puig qui tan sovint me’n cuinava.

Subscriu-te per seguir llegint