Gestió turística, gestió cultural i rendició de comptes

Un dels problemes més grans que trobo quan em fixo en la gestió pública en l’àmbit local i el supramunicipal, és el poc rendiment de comptes - el famós accountability- que hi ha en l’administració, sobre no només els seus responsables polítics, sinó sobretot, els tècnics que en són els principals executors. Ja sé que això és transversal en qualsevol àmbit de l’administració, però en la gestió turística i la gestió cultural, és potser on és més evident o potser, és on jo em fixo més.

L’altre dia vaig veure una notícia que em va sorprendre. Un dels municipis turístics més importants del país, llançava una campanya en plena temporada turística -el mes d’agost- que es basava a posar l’entrada dels dos museus del municipi, a un euro. Per tant, visitar els principals equipaments culturals del municipi és gairebé regalat en el moment que hi ha més visitants. No deixa de semblar un contrasentit. Coincidia amb aquesta notícia una altra que deia que s’acabava d’aprovar que un d’aquests museus, ampliava el seu espai expositiu per poder explicar millor la seva col·lecció. El que sembla evident és que aquests dos museus no tenen visitants i que per això, gairebé regalen l’entrada per veure si així tenen més visites.

No entraré a valorar l’acció en si, però sí que és cert, que la campanya evidència amb tota la cruesa que quan parlem de gestió cultural, «el rei va despullat». Bàsicament per què aquest és un mal que pateixen el 90% dels museus que tenim estesos al llarg de tota la nostra geografia.

El país està ple de museus que no tenen visitants. Molts d’ells són fruit d’aquesta terrible necessitat de fer coses per dinamitzar els municipis i sovint, d’una excessiva autovaloració del patrimoni local. No dic que no hi hagi col·leccions interessants, però hi va haver una època que fer un museu era una moda, similar a l’actual dèria dels festivals de música. El problema és que la realitat s’ha acabat imposant i molts d’aquests museus o espais d’interpretació, tenen poc interès, no tenen visitants i per tant, dinamitzen ben poc l’economia local. La majoria però, tenen un director i un equip tècnic, per tant, un cost important de l’heràldic públic. Més enllà de la crítica a la decisió de crear aquests espais amb poc interès turístic, és important també, posar el focus en la gestió d’aquests equipaments culturals. Per què hi ha exemples de gestió excel·lent, però una gran majoria ha abandonat l’objectiu d’intentar atraure més públic «real» a l’equipament i se centren en dues coses: ampliar un espai expositiu que té poc interès per veure si així és més interessant o bé, fer activitats gratuïtes de qualsevol àmbit temàtic per atraure el públic local i així «complir l’expedient» pel que fa al nombre de visitants al llarg de l’any. Ambdues fugides endavant són un contrasentit, però és el que fan molts dels gestors actuals d’equipaments com aquests. I això és el que trobo criticable.

Davant l’evident manca d’atracció d’aquests museus, el que haurien de fer les diferents direccions són dues coses:

O bé, trencar-se les banyes per tal d’entendre quin públic potencial específic poden arribar a tenir aquests espais, com arribar-hi i quins productes oferir sense haver de regalar l’entrada, o bé, repensar l’espai museístic i proposar a les administracions enfocaments totalment diferents per aquests espais museístics. Buscar sortides. Per exemple, a totes les comarques, hi ha una evident necessitat de tenir espais d’art contemporani on puguin exposar els artistes actuals. Per què no reconvertir el museu de la mongeta -m’ho invento- en un espai d’art contemporani on es mantingui algun espai de l’equipament per continuar explicant el paper de la mongeta en la història del municipi i la resta espai expositiu? Per què no veuen que el poc «retorn» econòmic i social que tenen d’una inversió i una despesa pública important és insostenible? Per què no rendeixen comptes com sí que es faria en altres sectors? Crec que hem de començar a mirar com és la gestió pública en cultura i ser més exigents.

I si dic cultura, també podem parlar de turisme. Tenim més visitants que mai i tenim municipis i zones sobreexplotades turísticament i municipis i zones sense turisme. En un país petit i més o menys ben connectat com el nostre, això no hauria de ser així.

Certament hi ha zones amb molt més atractiu que d’altres, però molts visitants que venen a les grans destinacions del país, tindrien interès a desplaçar-se i veure altres parts del país que també són interessants i que no són gaire conegudes. Del milió de visitants nord-americans que venen cada any a Barcelona, de segur que una part gens menyspreable estaria interessada en el vi, l’oli i la fruita dolça de la Ribera d’Ebre, per exemple. Què fan les administracions al respecte? Turisme de Catalunya va intentar fer-ho amb el projecte del Gran Tour per Catalunya, però crec que hi ha molt de camí per córrer. Des dels ajuntaments a les administracions supramunicipals. I quan parlem d’aquestes coses, hauríem de parlar de gestió pública i resultats. En definitiva, de rendició de comptes.

Subscriu-te per seguir llegint