Aragonès, Rovira i els renovadors de pam i pipa

Poc a poc, i francament poc a poc, va prenent forma la candidatura contrària a Oriol Junqueras. Van tan lents que han hagut de violentar els estatuts interns del partit i posar el congrés el 30 de novembre, quan el termini màxim des de la renúncia del president és de 3 mesos i Junqueras va plegar el mes de maig. Que uns suposats renovadors siguin lents no és una gaire bona carta de presentació. Però la pregunta definitiva és: són realment renovadors? He vist alguns noms de la candidatura que s’arrosseguen des dels temps del president Pujol.

És el cas de Roger Torrent, que viu de tots nosaltres des de 1998 treballant de tècnic a l’ajuntament de Sarrià de Ter. Pots comptar quina mena de tècnic. Després va ser regidor, alcalde, diputat, president del Parlament i conseller fins fa dos dies. La llista de càrrecs als quals ha aspirat i no l’han volgut és encara més llarga. Jo estic disposat a ser flexible en tot i amb tothom. Però és Roger Torrent la persona escaient per presentar-se com a alternativa a Oriol Junqueras amb l’argument que a Esquerra li cal una renovació total? No se t’escapa el riure, conseller, quan ho expliques a casa? Renovar què, si tens 45 anys i en dus més de la meitat fent comèdia subvencionada?

També Laura Vilagrà figura a la candidatura, un altre considerable dinosaure. El 1999 ja era consellera comarcal del Bages i regidora de l’ajuntament de Sanptedor, després en va ser 12 anys alcaldessa. Ha estat diputada al Parlament, delegada del Govern a la Catalunya Central, consellera i vicepresidenta del Parlament. Vint-i-cinc anys! Quin bocí! No entenc com podeu ser tan imprudents. Oriol Junqueras no és perfecte. Té com tothom aspectes pels quals pot ser discutit i fins i tot atacat. Jo no sempre li he escrit articles agradables. Però amb la teva trajectòria, Laura, amb la pila d’anys que fa que vius de la cosa pública, vols dir que no hauries de ser una mica més sincera? Quin aire renovador pots aportar tu, que has fet tots els papers de l’auca? Quina credibilitat tens? Com vols que no pensem que no t’estàs aferrant desesperadament a la possibilitat d’un altre càrrec públic, o de partit? Els ciutadans som babaus, ho sé. No calia ser gaire llest per adonar-se’n, i com que ho som, mereixem que ens tracteu com a tals. Però admetent que no estem bé, també vull dir-te que no som tan babaus, tan profundament analfabets com per veure el teu nom en una llista per a la renovació i no dur-nos les mans al cap. Exigir als altres el que tu contradius i escarneixes és baix.

I per posar un últim exemple, entre tants d’altres, hi ha el de Natàlia Garriga, tota una renovadora de... 55 anys! A aquesta senyora la tenim a la política desde 1989, que no és que governés el president Pujol, sino que governava encara amb majoria absoluta! Va començar a l’Institut Català del Crèdit Agrari i des d’aleshores ha tingut tot de càrrecs secundaris que no són entretinguts de detallar, fins que la legislatura passada fou consellera de Cultura. 55 anys d’edat i 35 a la política, aquest és l’aval de sang nova que Natàlia Garriga ens presenta per a la renovació total d’Esquerra. D’on treus el nervi, d’on treus la barra? Junqueras encara va en bolquers al teu costat!

Hi ha d’altres noms renovadors, com Esther Capella, que també són un escàndol de longevitat, però en fi, en la mateixa línia dels anteriorment esmentats.

Esquerra té un lamentable historial de successions amb guerra fratricida. Va ser una vergonya l’espectacle d’Àngel Colom i Pilar Rahola. Carod va ser impresentable amb Puigcercós, i només Joan Puigcercós i Boixassa va ser raonable, amable i constructiu acceptant la seva derrota electoral al Parlament (de 21 diputats a 10) i va posar les coses fàcils al nou líder, Oriol Junqueras. Va ser generós, Puigcercós, perquè aquella derrota no era exclusivament seva. Hauria pogut dir que necessitava més temps, hauria pogut buscar d’altres fórmules. Però va plegar i va propiciar una Esquerra nova i victoriosa, que en dos anys va recuperar els 10 diputats de la mà de Junqueras i amb la impagable col·laboració d’Artur Mas, fent el mico amb «la voluntat d’un poble».

Si ara Marta Rovira i Pere Aragonès, que no dic que no puguin tenir raó en els seus plantejaments, però que tenen un mal perdre i han jugat brut amb un líder que els ho va confiar tot; si ara Aragonès i Rovira, que van fer servir la confiança de Junqueras per fer-li el llit de la manera més mesquina i traidora, obren una guerra sanguinolenta per a un congrés que ja saben que tenen perdut, no només faran el ridícul com ja l’estan fent amb la seva candidatura renovadora de pam i pipa, sinó que faran molt més mal del que ja li han fet a aquest partit que tant diuen estimar. Hi ha una oposició que es pot fer a Junqueras, per descomptat, però no pot ser amb insults de baixa estofa com els de Sergi Sabrià el dia del seu comiat, ni venent renovacions de fireta amb càrrecs que no només porten molts anys sinó que només han demostrat mediocritat.

Esquerra no pot ser un partit de trinxeraires tòxics com precisament ho era Sabrià, un dels polítics de menys nivell intel·lectual i personal que ha donat la política catalana. Esquerra ha de deixar de comportar-se com un partit amb qui no es pot comptar. Pere Aragonès serà l’expresident de la Generalitat més jove i tothom sap que Marta Rovira es vol desentendre d’Esquerra per tornar-se’n a viure a Suïssa. No crec que siguin les persones més adequades per donar lliçons de res ni a ningú. Hi ha una llarga desolació que us segueix els passos.

Subscriu-te per seguir llegint