«Se va el caimán...»

Escoltava a la ràdio fa uns dies, mentre conduïa, que la platja de l’Arenal, a l’Hospitalet de l’Infant, havia estat tancada al bany perquè una de les persones encarregades del lloguer de para-sols i altres estris similars havia observat i retratat una figura animal que va considerar perfectament compatible amb un caiman, com és sabut cosí germà del cocodril. Els caimans i els cocodrils no comparteixen territoris enlloc excepte als Everglades de la península de la Florida, on conviuen pacíficament però sense creuar-se incestuosament. D’aquest fet en vaig parlar fa uns mesos arran de la meva visita, a Miami estant, a un establiment de la tribu dels seminoles, propietaris de la cadena Hard Rock i on ningú em va poder donar referència del seu polèmic projecte a la Costa Daurada. A veure si mai va existir?

Durant una estona ja no es parlava d’una altra cosa. Vaig aturar-me per esmorzar a un bar de carretera i comprovava que les xarxes socials havien començat a elaborar tota mena de teories. Tenien motius per desenvolupar una certa creativitat i lligar-ho amb un altre fet similar. Unes setmanes abans, al Besòs, els responsables de medi natural de Santa Coloma de Gramenet capturaven una cria de caiman que algun indesitjable havia abandonat al riu en adonar-se que la mascota tenia una certa tendència a créixer (la llei de benestar animal sembla que permet tenir a casa un rèptil de menys de dos quilos de pes). Alguns anaven més lluny amb les seves tesis. Al mateix municipi de la platja afectada hi ha les centrals nuclears de Vandellòs i cercaven referències amb aquesta proximitat. Per exemple, una de les moltes pel·lícules sobre el «Megalodon», mític tauró gegant dels temps dels dinosaures i que en època moderna reapareixia perquè entrava en contacte amb material radioactiu. Bajanades.

Una estona més tard s’informava que els Agents Rurals havien estat estudiant la fotografia. Decidiren que el caiman en realitat era una rajada. Amb aquest peix s’ha d’anar sempre amb compte perquè si és molestada pot fer una picada verinosa que exigirà atenció medica immediata. Això sí, amb la rajada es pot cuinar un plat sensacional: a la mantega negra. Però evidentment no és un caiman, ja que aquest pot tenir tendència a engaltar alguna queixalada. I ja que una platja propera a la de l’Arenal, al mateix municipi, sembla és una famosa platja nudista, perquè ja és sabut que una cosa que pengi pot atraure més a l’animal que altres parts del cos. En fi que la platja fou reoberta als banyistes unes hores després. En aquell moment una ràdio programava immediatament la cançó Se va el caimán. Nascuda en la tradició musical costanera de Colòmbia i probablement una de les melodies més conegudes del món, obra del mestre José Maria Peñaranda. «Se va el caimán, se va el caimán, se va para Barranquilla....».

La cançó fou utilitzada immediatament en un acte públic per l’oposició al dictador nicaragüenc Anastasio Somoza. Una iniciativa que ràpidament viatjava a altres països llatins amb dictadures com a forma de protesta. Encara que vaig llegir que la cançó fou prohibida en època de Franco perquè aquest se sentia al·ludit, a mi no em consta i crec que sempre l’havia escoltat. El que em crida més l’atenció és la llegenda en què es basava la cançó i que explicava que pescadors de la zona afirmaven periòdicament haver vist un caiman amb un cap d’aspecte humà. Allò que se’n deia una «serp d’estiu», és a dir la típica notícia poc documentada i inversemblant que es difon en una temporada de sequera informativa com és l’estiu. El més curiós és la coincidència. Tant és una serp d’estiu el caiman original de Colòmbia com ara el de l’Hospitalet de l’Infant.

Ara serps d’estiu ja n’hi ha tot l’any. Les notícies falses i les mitges veritats especialment als mitjans digitals que provoquen la curiositat del lector que clica la notícia apareixen cada dia. Sembla que el nom té el seu origen al periodisme britànic de principis del segle XX. Cada estiu algú informava que havia vist una serp gegantesca, el monstre del llac Ness o el Yeti al Tibet. Fins i tot apareixia alguna fotografia borrosa. Quan jo vaig començar en el món del periodisme en dèiem la «serpiente de verano». Podria ser un fitxatge inversemblant d’un futbolista o unes llums misterioses possiblement d’una nau extraterrestre. Com deia José María García «el rumor es la antesala de la noticia». Es publicava perquè el carrer n’anava ple del tema, s’advertia que era una serp d’estiu i al cap d’un parell de dies es desmentia després d’haver donat el joc oportú aquella setmana estiuenca. n

Subscriu-te per seguir llegint