Romança de l’exili: en Trillas i els amish

El llacisme està esvalotat, fins al meu lloc d’exili, a la tranquil·la cala Montgó, arriba el soroll del seu grinyolar de dents, en altres èpoques i llocs seria soroll de sabres, però l’única cosa mig esmolada que tenen els llacistes són les dents, i això els que les conserven malgrat l’edat. Troben incomprensible que el nou governet català no inclogui entre els nous càrrecs a cap llacista, segons sembla el PSC hauria d’haver nomenat consellera portaveu a Pilar Rahola, de Cultura a Comín, d’Agricultura a Vicent Partal, d’Igualtat i Feminisme a Lluis Llach i d’Interior a aquell mosso independentista que demana caritat per a costejar-se els seus molts plets i del qual ja ni tan sols recordo el nom. Al Vivales, res, que, com el seu nom indica, prefereix viure sense fotre ni brot, a aquest que li passin tots els alts càrrecs un 3% del seu sou, i va que xuta. Amb tot això, el d’Illa seria un governet acceptable i no feixista, que és el que està demostrant ser en nomenar gent de la seva confiança i no de la confiança de l’oposició.

Un dels nomenaments que més restrenyiment està provocant és el de Francesc Trillas com a secretari d’Assumptes Econòmics. Jo pensava que el problema és que en Trillas sap de números, i a JuntsxTrapis estan tan acostumats a gent com Laura Borrás i els seus xanxullos -tan bastos que a sobre l’enxampen-, que consideren una anomalia ficar en el governet a algú que sàpiga almenys sumar. O tal vegada -vaig pensar- no els agrada que Trillas sigui federalista, cosa estranya, perquè a Espanya ser federalista és com ser del Rayo Vallecano, tothom sap que mai aconseguiran res però queda simpàtic. Els federalistes són inofensius, la gent que es dedica a perseguir pacíficament i legalment una idea utòpica, és gent que no causa problemes. Passa el mateix amb Vox, que es volen carregar l’estat de les autonomies, expulsar immigrants i derogar un munt de lleis, però mentre persegueixen aquests somnis, no molesten. I fins i tot amb Bildu i amb la CNT, ja veuen vostès. Millor això que pretendre convertir per la força els somnis en realitat, passant per sobre de la legalitat, com van intentar els llacistes, Déu els tingui en la seva glòria.

Doncs resulta que res de tot això pesa contra Trillas. El seu pecat és que un dia va publicar un twit aconsellant proporcionar als independentistes «una espècie de territori amish», perquè no molestessin. No entenc per què els llacistes s’agafen malament aquesta idea, si és la més brillant que mai ha tingut ningú per a la seva felicitat. Els amish viuen a la seva manera, aïllats del món exterior i ancorats en el passat, que és el que anhela el llacisme. No els caldria ni un referèndum ni una DUI ni res, ni tan sols unes eleccions, que, com ha quedat demostrat, els vots són enemics del llacisme. N’hi hauria prou d’uns quants acres de terreny degudament assenyalats perquè visquessin al seu estil, casant-se entre ells per a mantenir la puresa de sang catalana, una endogàmia que -com els succeeix als amish originaris- causaria rares malalties hereditàries, però serien rebudes amb alegria perquè serien malalties autènticament catalanes. Els doctors, sobra dir-ho, només atendrien en català, llengua que seria també l’única utilitzable a l’escola. Si els amish americans s’abstenen d’utilitzar elements tecnològics, els catalans evitarien utilitzar cap element -tecnològic o no- etiquetat en castellà. Vestirien tots a la manera tradicional -barretina i espardenyes- i es guanyarien la vida elaborant la seva pròpia ratafia, que vendrien als visitants arribats de tot el món. Com es veu, la idea de Trillas només té avantatges. Els llacistes, tranquils, vivint com uns amish a la catalana, i la resta, més tranquils encara, estalviant-nos la seva tabarra i fent-los de tant en tant visites educatives amb la família, com qui porta als nens al zoo.

- Veus, Ernest? Així viuries si aquesta gent hagués aconseguit el seu propòsit. Oi que fa por? Doncs si no ho aproves tot, t’hi faré venir a passar l’estiu.

Subscriu-te per seguir llegint