El 8 d’agost de Toni Comín

En un article publicat a l’edició digital d’un mitjà de comunicació independentista, Toni Comín justificava la «grandesa política dels fets del 8 d’agost». Potser algú pensarà que es referia a un esdeveniment històric equiparable al del 23 d’octubre de 1977 quan el president Josep Tarradellas, després de trenta-vuit anys a l’exili i des del balcó de Palau s’adreçava a la gent concentrada a la plaça Sant Jaume amb el clam de «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!».

Doncs, no! De cap manera és comparable l’aparició de Carles Puigdemont en un vist i no vist dalt d’un escenari de fireta instal·lat a l’Arc de Triomf. L’acòlit del líder de Junts s’entesta en una defensa aferrissada del seu ídol per «valorar en els seus justos termes el significat polític d’aquella acció plena de riscos, tant polítics com logístics».

Segons aquest fervent seguidor, el retorn de Puigdemont «va fer saltar pels aires d’una tacada, per la via dels fets, el relat de la normalització». En altres paraules, defensa «que la normalització política a Catalunya passa indefectiblement pel respecte de l’autodeterminació». I per tant, «el 8 d’agost anava de recordar-nos això a nosaltres mateixos, recordar-ho a Espanya i recordar-ho al món». Tornem-hi amb l’eslògan del «món ens mira». Quina dèria!

Com confessa Toni Comín, l’objectiu de la performance era «col·locar el relat de la no-normalització i guanyar la batalla narrativa a nivell internacional». Quina pretensió!

De fet, s’havia de generar una informació favorable a una suposada heroïcitat del retorn de Puigdemont per no frustrar, una vegada més, les expectatives dels fidels després de tantes promeses incomplides. Per això, es fabrica una storytelling, eina essencial per a qualsevol polític i el seu equip de comunicació que actua com un pont entre les idees i l’electorat. En aquest cas es volia imposar una història de desinformació.

Ara bé, la realitat desmenteix l’intent de blanquejar els «fets del 8 d’agost». La gent va poder comprovar les corredisses pels carrers de Barcelona de Puigdemont, seguit pel secretari de Junts, Jordi Turull, i de Josep Rull, president del parlament de Catalunya. Un fugitiu de la justícia, una caricatura d’un Yoda d’obediència servil i un ximplet de condició submisa completaven un trio que representava una escena de pel·lícula còmica.

En efecte, després del breu discurs, atabalats pel temor a la detenció del líder, els figurants van iniciar el passeig amb mirades de reüll, però a cada pas s’acovardien més i més fins que l’expresident va desaparèixer en el seient de darrera d’un cotxe que se’n va anar cagant llets.

En conclusió, Puigdemont va fer un ridícul espantós mentre Salvador Illa era investit president amb normalitat.

Subscriu-te per seguir llegint