La navegació en els temps «woke»

Això que pugui sentir-se dona qualsevol home de pèl al pit amb ganes de brega, ens ha portat ja casos de maltractadors que després d’atonyinar la senyora s’han convertit en femelles per a eludir la condemna, i d’altres que prefereixen fer-ho legalment i s’apunten a campionats de boxa o d’arts marcials mixtes, de manera que donen sobiranes pallisses a les dones, i en lloc de condemnes reben premis. Fins per a pegar senyores cal una mica de cap, per sort les noves polítiques de gènere faciliten la tasca, va ser un dels últims serveis d’Irene Montero. El problema més gran, no obstant això, arribarà en els naufragis.

Per no crear alarma social, encara no s’ha fet públic que la Llei Trans dificulta que els passatgers d’un creuer es posin fora de perill.

- Ens enfonsem! Tothom als bots salvavides! Les dones i els nens primer! Escolti vostè, el de la barba, a on va, senyor, deixi passar.

- Soc una dona.

- Però si tothom del creuer el coneix, Bartolo.

- Com diu? Sàpiga que em sento dona, està violant el meu dret a la lliure elecció de gènere, el puc denunciar per transfòbia. Au, aparti’s, que pujo al bot.

No és estrany que el milionari Mike Lynch i sis acompanyants morissin en l’enfonsament del iot del magnat, que ja s’ha de tenir valor per a embarcar-se en un iot l’amo del qual es digui Lynch. Intentant decidir qui tenia prioritat en ser dona, quan se’n van adonar estaven tots a cent metres de profunditat. El naufragi del Titanic hauria estat encara més cruent avui, amb tots els viatgers declarant-se dones i barallant-se per salvar-se. La moda woke que tot ho inunda -amb perdó dels nàufrags- converteix qualsevol accident en parany mortal, i no només pels cavallers que se sentiran damisel·les davant la perspectiva de servir d’aliment als calamars.

- Repeteixo. Ens enfonsem! Les dones i els nens primer!

- Perdoni, capità, es pot saber per què poden pujar als bots els nens i no les nenes?

- Bé, és una forma genèrica de parlar i...

- És vostè un masclista i està perpetuant l’heteropatriarcat, el denunciaré al Ministeri d’Igualtat.

Així no hi ha manera de posar als passatgers fora de perill. Entre discussions de gènere i baralles per accedir a les llanxes, acabaran al fons de la mar.

- Als bots! Les dones, els nens i les nenes, primer!

- I que passa amb els nenis? Ja torna a caure en la transfòbia? Ja ha begut oli, capità, més li valdria morir ofegat.

Ser capità de navili mai ha sigut fàcil, però ara es torna impossible. Va començar a sospitar-ho el comandant quan, només salpar, va saludar al passatge amb un «Benvinguts a bord». «I benvingudes», va cridar des d’estribord una noia de primera classe. «Segons les previsions, trobarem el mar en calma», va afegir tot seguit. «Es diu la mar», va replicar la mateixa noia que, ara que el capità s’hi fixa bé, és inquietantment semblant a Irene Montero.

Navegar és un problema. Les regles de cortesia marina s’han difuminat igual que els gèneres de les persones, ja només regeix la del «Salvi’s qui pugui», també coneguda com de «Tonto l’últim», que no distingeix entre sexes ni edats.

- O tonta, escolti.

Ni tan sols serveix ja l’antiga norma, segons la qual en cas de naufragi el capità ha de ser l’últim a abandonar el vaixell.

- Capità, on va? Encara queda molta gent a bord, no pot anar-se’n fins que tots s’hagin posat fora de perill.

- Ho sento, sobrecàrrec, ja no soc capità, avui em sento dona, i la regla no diu res de les capitanes. Aparti’s, que pujo al bot al costat de la senyora Bartolo.

Subscriu-te per seguir llegint