Curs del 84

Els meus companys de batxillerat de la promoció del 1984 ens hem citat el mes vinent a un dinar i el que sorgeixi per veure’ns les cares i els cabells blancs, qui en pugui presumir. Per a molts de nosaltres serà la primera vegada que ens veiem en 40 anys, que és el temps que va durar la dictadura de Franco. Com si ens haguéssim acomiadat al començament de la Guerra Civil i retrobat amb Suárez a La Moncloa i Joan Carles al tron.

Un d’aquests companys va prémer el botó d’avenç ràpid del radiocasset i la història va envestir a tota velocitat saltant-se els últims espeternecs de la Movida, el grunge i l’indie dels 90, el reguetón dels 10 i els feliços anys 20 de Taylor Swift, ja en streaming. La cinta de casset ja havia caigut en desús quan aquest voluntariós company es va conjurar per ajuntar-nos uns quants d’aquella època en què triomfava Parchís. Vam treure el sis doble, vam menjar fitxa i en vam comptar 40. Així de ràpid. De Los Pecos a Rosalía en un tres i no res. De Cela a Ana Iris Simón, a Jabois, a Martín Rodrigo. Una vida. D’Almodóvar als Javis.

Hem creat el clàssic grup de WhatsApp. Al quart o cinquè missatge algú va penjar un vídeo sobre com combatre els efectes de la menopausa, no sé si amb la intenció encomiable de fer una aportació valuosa o per posar-nos els peus a la Terra d’acord amb la dimensió espai-temps. En resum, allò ja no era COU. Menopausa, néts, nétes, èxits, destrempaments, fracassos, gossos i gats. Hi ha un matrimoni que són parella des de l’escola; hi ha solters i solteres per vocació; hi ha vidus o vídues; i n’hi ha d’altres amb diversos divorcis a l’esquena. Hi ha venedors d’electrodomèstics, hi ha periodistes, realitzadores de televisió, professores, perruquers, informàtics, crítiques i agents gourmet, empresaris i fins i tot un expresident de multinacional que no localitzem o potser hagin deslocalitzat. La quinta del 66 en ple Matrix reloaded. Objectius complerts i somnis frustrats.

Resulta que érem boomers, però llavors no ho sabíem; aquell Reial Madrid de García Remón, Camacho, Chendo, Stielike i la Quinta del Buitre; el Barça d’Alexanko, Calderé, Migueli i Bernd Schuster. El 1984 treien disc Ilegales, Radio Futura i Mecano. S’estrenaven Terminator i Los Gremlins, i el Telediario presentat per Ángel Losada obria amb les negociacions entre empresaris i sindicats sobre l’anomenat acord econòmic i social. Hi ha coses que no canvien. Triomfava La bola de cristal i Elena Santonja presentava Con las manos en la masa amb música de les Vainica. A TVE emetien Hotel després de dinar i a l’UHF, Candy Candy. Andropov comandava la Unió Soviètica i aquell mateix any va donar pas a Txernenko, caricaturitzat amb Reagan per Frankie Goes to Hollywood en un vídeo molt popular a la MTV. Stevie Wonder era número u dels 40 amb I just called to say I love you. La dona de vermell, fantasia púber.

La darrera vegada que molts de nosaltres ens vam perdre la pista va ser el dia que ens van donar les notes de COU. Alguns vam emprendre carreres universitàries mentre ens amagàvem en aquell mitificat Madrid de la Movida, que va passar fugaç com Mr. Marshall pel nostre barri d’al·luvió, més de Leño i Barón Rojo, de «sirlas» i heroïna. Els 80 tampoc no van ser la fantasia que els mil·lenials idealitzen ara.

El millor del grup és que, de moment, no hi ha mostres exagerades de nostàlgia. Més enllà de les bromes, ningú sembla trobar a faltar el passat. Enyorar el passat és córrer darrera del vent, va dir algun savi. El passat no ens persegueix, som les persones que sovint ens entestem a perseguir-lo; per això funcionen tan bé el Cachitos de Cap d’Any, les cançons antigues i la Gymnopédie Nº 1 d’Erik Satie.

Per peculiar que sembli, que es parli de menopausa i no d’acné juvenil és senyal que aquells adolescents finalment van madurar. De vegades cal que el temps ens deixi anar una bufetada per situar-nos l’any en què vivim. Algunes persones s’aferren al passat com el coiot quan intentava caçar el correcamins. No imitin el coiot. Hauria fet millor anant al supermercat i ficant una pinya al carro.

És opinió impopular, però jo anava amb el correcamins, sempre amb els peus ferms a terra. Sense mirar enrere, poques vegades l’atrapen. No hi ha futur en el passat. Hi ha més futur en aquesta reunió d’antics alumnes que en qualsevol dia dels 40 anys que hem estat sense veure’ns, que ja no tenen cap futur, només pretèrit i fullaraca.

Subscriu-te per seguir llegint