Douglas

Avui l’actor Michael Douglas fa 80 anys. Quan servidor era petit, Douglas era la viva imatge d’una ambivalència: per una banda era el teu heroi si havies vist Darrere el cor verd (quin gran personatge, Jack Colton) però per l’altra et deien que mai seria tan bo com el seu pare Kirk. Per tant, el veies com un bon actor que mai arribaria al nivell exigit, perquè el seu cognom sempre apel·laria al talent d’un altre que en tenia més que ell.

A mesura que creixes t’adones que aquesta era una comparació molt cruel. Sí, Michael mai no ha estat Kirk, però la seva capacitat de fer pel·lícules perdurables és gairebé idèntica i a més aquest senyor, més tossut que el seu pare a l’hora de fer de mecenes, va ser el productor de grans títols que no el tenen davant de la càmera com Algú va volar sobre el niu del cucut, Starman, Línia mortal, La força de la il·lusió, Legítima defensa o Cara a cara. Però en tot cas, el pas del temps ha donat la raó als seus defensors i com a actor ha demostrat una versatilitat extraordinària. És cert que s’ha especialitzat en papers de paio antipàtic i/o tèrbol que afronta o provoca una situació extrema i molt tensa (Wall Street, A Chorus Line, Atracció fatal, Instint bàsic, The Game), però també ha sortit, i molt, de la zona de confort en pel·lícules tan recomanables com La síndrome de Xina, Black Rain, La guerra dels Rose, El president i Miss Wade, Els dimonis de la nit o Traffic.

Avui que en fa 80 paga la pena reivindicar la seva gran feina a tres títols: Un dia de fúria, segurament la seva interpretació més arriscada i un film ara més vigent que mai; Joves prodigiosos, una joia de Curtis Hanson que et reconcilia amb el món, i El mètode Kominsky, una excel·lent i entranyable sèrie de Netflix que reflexiona, justament, sobre l’edat i la creativitat. A aquestes alçades ja es pot afirmar, sense por a equivocar-se, que Michael no té res a envejar de Kirk i que han aconseguit construir un llegat interpretatiu realment admirable.

Subscriu-te per seguir llegint