El bomber i els seus nans

La primera tarda que vaig trepitjar una plaça de toros va ser per a veure l’espectacle del Bombero Torero, va arribar a Girona amb els seus nans i entre tots ens van regalar una tarda inoblidable de diversió. Llavors als nans se’ls deia enanitus, a sobre de ser petits se’ls anomenava amb diminutiu, no com ara, que són gent amb acondroplàsia. Rèiem, clar que rèiem -fins i tot recordo les riallades del meu avi, al meu costat-, però és que d’això es tractava. El pitjor fracàs d’aquells -malgrat la seva mida- grans artistes hauria sigut que ningú hagués rigut. Ho vaig recordar durant el meu exili estiuenc, quan vaig llegir que el govern havia denunciat l’ajuntament de Terol per la celebració de l’espectacle «Popeye torero y sus enanitos marineros» -noti’s que en alguns llocs insisteixen amb el diminutiu-, perquè des de fa un any la llei prohibeix els espectacles «que usin persones amb discapacitat per a suscitar la burla, mofa o irrisió del públic». Potser a Terol van creure que el que suscitava burla o mofa era el bomber i per això el van substituir per en Popeye, però ni així.

No sé d’on treuen que un nan sigui discapacitat, a la meva classe dels Maristes hi havia l’Ignasi, i no només saltava al plint i jugava al futbol igual que els altres, sinó que rebia les mateixes plantofades a classe. Més endavant es va guanyar la vida com a disc-jokey, que era el que haguéssim volgut ser tots els altres i no fiscals ni cirurgians, això perquè el govern ara li digui pòstumament -el pobre va morir jove- discapacitat. L’Ignasi tenia mala llet, no vull ni pensar en la que armaria si, volent acostar-se al toro, el govern l’hi impedís «per discapacitat». Hi ha una sola ocasió en què riure’s d’algú no és lleig: que aquest algú ho vulgui, perquè és la seva feina. Hi ha una sola ocasió en què riure’s d’un nan no és lleig: quan el nan ho vol, perquè és la seva feina. Riure’s d’un pallasso, d’una titella, d’un coix, d’un gras o d’una senyora, és cosa sana si l’objecte de burla ho promou. Un exemple recent són els llacistes, que durant el procés ens regalaven cada dia motius de riallada, sens dubte que a propòsit, és impossible que ningú sigui tan babau. Aquí continuen encara uns pocs, alegrant-nos la vida, que sense ells seria molt avorrida. Algú els prohibirà manifestar-se o dur a terme fricades, només perquè la gent riu d’ells? És la seva vocació i cal respectar-la.

Ignoro per què el problema són els nans i no el bomber. Si prohibissin també als bombers participar en espectacles còmics, a Catalunya ens hauríem estalviat veure’ls manifestar-se d’uniforme al costat dels llacistes durant el procés. Si es considera ridícul el Bombero Torero, més vergonyosos són els Bombers per la Republiqueta (a Catalunya existeixen, no és un acudit), per més que la seva quadrilla no la formin nans sinó jubilats.

Els mateixos afectats per la prohibició del Bombero Torero volien continuar exercint, un pot ser nan i ser un artista de talla, però la llei és clara: se’ls impedeix continuar exercint la feina perquè ho fan «impel·lits per la pobresa», com si els altres treballéssim perquè ens agrada, com si no ho féssim impel·lits per la pobresa que ens amenaça. Quan un govern ens coarta la llibertat, és sempre pel nostre bé, som ximples i necessitem que uns senyors que viuen -i molt bé- a costa nostra, ens orientin sobre què fer amb la nostra vida, que si ens deixen sols, capaços som d’anar pel camí del pedregar. Els nans no poden torejar encara que ho demandin, les prostitutes no poden cobrar per sexe encara que vulguin, aquella senyora no pot portar vel encara que sigui creient, i vostè necessita un carnet si vol veure porno, però és tot pel seu propi bé, aquí està el govern vetllant per vostès.

Tal vegada és que en el món de l’espectacle, els nans només poden representar papers seriosos. Així s’entén que a Peter Dinklage se li permeti continuar interpretant sèries i pel·lícules: perquè sempre apareix amb semblant adust. Si se li acut explicar un acudit o protagonitzar alguna escena còmica, li prohibiran treballar d’actor, i a veure com es guanya llavors la vida el pobre home, si ni torejar el deixen. n

Subscriu-te per seguir llegint