Avellanes de Brunyola i la Selva

Durant un parell de setmanes, Brunyola acollirà la 30a Fira de l’Avellana de La Selva. Xerrades, exposicions, degustació, actes culturals... emmarcaran unes jornades dedicades a la divulgació i exaltació d’aquest fantàstic fruit sec.

No sé quants catalans saben que, a banda de les comarques de Tarragona (Baix Camp, Tarragonès, etc.) a La Selva gironina, en una franja de municipis que s’estén des de Santa Coloma fins a Amer existeix un petit ‘paradís’ del conreu de l’avellana. Pel que fa a volum, en comparació amb altres zones, potser no és massa representatiu. Però la singularitat i la qualitat de l’avellana selvatana està fora de dubtes. Ho he pogut comprovar personalment, donat que una amiga ‘brunyolenca’ m’obsequia cada any amb un parell de caixetes. Crues ja són excel·lents i mantenen totes les seves virtuts i propietats nutricionals. Torrades en el seu punt just, aporten un plaer sensorial i organolèptic absolutament remarcable.

Fa temps que els productors brunyolencs i, per extensió, els selvatans, reclamen la necessitat d’una marca homologada que en faci reconeixible la procedència. Semblaria la manera més fiable d’assegurar al comprador que està consumint un producte genuïnament autòcton i de qualitat. L’honestedat és bàsica per generar confiança. També, la informació en l’etiquetatge. A propòsit d’això, l’altre dia, en un establiment ‘gourmet’ de Girona, vaig tenir a les mans un pot de pesto, la popular salsa d’origen genovès. Doncs bé, tot i el seu preu remarcable i una etiqueta on resava el títol de Pesto Classico a dins, llevat d’un 22% d’alfàbrega, no hi havia res de clàssic ni d’autèntic. Ni oli d’oliva, ni pinyons, ni formatges parmesà i/o pecorino. En el seu lloc: oli de gira-sol, anacards i grana padano. No em vaig fixar si portava all, un altre dels ingredients indispensables d’aquesta salsa que, sovint, gastrònoms, nutricionistes i divulgadors obvien en la recepta perquè resulti més mengívola, més suau. Tot plegat equívoc i lamentable.

Els avellaners brunyolencs i selvatans, haurien d’aprofitar la visualització i l’impuls que dona la fira per seguir reclamant la creació d’una denominació d’origen. I, quan la tinguin fer-la excel·lir encara més i fer-ne un control de qualitat i procedència estrictament rigorosa. És l’única manera de tirar endavant quan t’enfrontes a un mercat global dels fruits secs en particular i de les ‘delicatessen’ en general, tan extens, tan nebulós i, a vegades, tan fraudulent en continguts i etiquetatges. No serà fàcil: una plaga d’escarabats que ataca els arbres, que amb la prohibició de l’insecticida que els tenia a ratlla els va infestant paulatinament i la substitució d’avellaners per conreus més rendibles juguen en contra i no auguren el millor futur. Un futur en el qual hauria de comptar, també, el paper de les avellanedes com a tallafocs naturals, esponjant i trencant la continuïtat de les atapeïdes zones boscoses de la nostra comarca.

Avellanes... soles, configurant amb ametlles, pinyons i nous una de les postres catalanes més tradicionals: la grana de capellà. Donant textura i sabor a una picada, etc... De la manera que sigui, haurien de formar part de la nostra dieta habitual. I si són de La Selva i de Brunyola, encara més!    

Subscriu-te per seguir llegint