L’independentisme set anys després

Han passat set anys de l’1 d’octubre de 2017, hem viscut anys de forta repressió per part d’un estat que es va sentir amenaçat i no va deixar cap de les seves eines, legals o no, per a destruir l’independentisme. Avui, aquest no ha mort, però està profundament ferit, no solament per la repressió, que també, sinó per una profunda desorientació. I quan parlo del seu desconcert em refereixo tant al polític com al cívic. Aquesta situació es tradueix en una disminució substancial del que anomenaríem fervor públic i, també, en un profund escepticisme quant a la capacitat dels dirigents polítics actuals de refer el moviment i portar-lo a noves fites. Si no hi ha confiança és impossible una estratègia compartida i generar complicitats socials per a reconstruir una nova hegemonia.

La fatiga civil és evident i gens estranya tenint en compte aquesta situació per la qual hem travessat els darrers anys, però quelcom que em sobta és la facilitat amb què caiem en la negativitat, fins i tot diria que ens genera un cert plaer. Ara bé, existeix, malgrat tot, una massa crítica prou important perquè molts ens resistim a llençar la tovallola. Així i tot, no manquen mai els que ho troben tot malament i dediquen tot el seu temps i energia no a combatre als enemics de la nació, sinó a insultar o menystenir els esforços d’aquells qui, amb més o menys encert, intenten construir quelcom.

La cantarella de «les poltrones» o la «pagueta» per adjectivar els que accedeixen a una responsabilitat pública ha estat una acusació reiterada per aquells que reparteixen llenya patriòtica, però són incapaços de proposar una alternativa, ni cap camí que pugui ser recorregut. És cert que en la política sempre hi hem trobat gent sense ofici ni benefici, amb l’únic mèrit conegut de tenir carnet o un amic influent, però generalitzar-ho és injust i fals. No pocs viurien millor en la seva feina anterior i sobretot més tranquils. Això ve de lluny, els que hem estudiat el catalanisme dels anys trenta del segle XX podríem posar molts exemples.

La crítica als dirigents polítics, als governants, és imprescindible. Tan dolent és el derrotisme com el cofoisme acrític, però la frustració permanent i el pessimisme exagerat no porta més que a complir l’auto-profecia dels que ho alimenten. Avui, cal exigir als partits i entitats independentistes que surtin del bucle, uns sacralitzant el passat, els altres del canibalisme de la guerra interna. Que mirin menys a dins i més enfora, que deixin el bàndol dels perdedors, on tothom es baralla amb tothom. Recuperar l’esperit cívic i integrador per combatre un estat, que més enllà d’un govern o altre, té una estructura a la qual li repèl la diversitat, especialment Catalunya. Ara, és l’hora.

Subscriu-te per seguir llegint