L'administració local que he conegut

He treballat més de 35 anys com a tècnic a l’administració local en diversos municipis de les comarques gironines. Encara puc recordar com, durant els anys 1980, en la primera dècada d’ajuntaments democràtics, els municipis encara estàvem molt lluny de fer una gestió eficaç, en part per falta de mitjans econòmics i en part per manca d’experiència de govern. A més, els casos de corrupció d’alguns polítics o funcionaris eren, encara, massa habituals.

Aquesta inèrcia de corrupteles i falta de mitjans de control i inspecció, que s’arrossegava de l’època franquista feia, per exemple, que encara es donessin casos de construcció de nous edificis a primera o segona línia de la costa, abans de disposar de cap tipus d’autorització, entre ells alguns de gran alçada. La possible dilació de l’administració no era, evidentment, una excusa per a cometre infraccions tan greus, i em consta que, tant la majoria d’ajuntaments amb més pressió urbanística, com la Generalitat, van posar els mitjans per acabar amb aquella greu situació.

També als anys 1980 es podia donar el cas, i això segurament encara passa, que una administració menys propera, com el llavors Ministeri d’Obres Públiques i Urbanisme, fos molt més estricta que la Generalitat o alguns ajuntaments en la defensa de la protecció del litoral, especialment de l’anomenat domini públic marítimo-terrestre. En el cas de l’ajuntament on llavors jo treballava, vam donar suport a les mesures més proteccionistes sobre les que el representant autonòmic es mostrava reticent.

Més cap aquí, ja als anys 1990 i en un altre municipi on vaig col·laborar, la llavors anomenada Junta d’Aigües de la Generalitat va emetre una resolució per aturar unes importants obres a la llera d’un riu, promogudes pel que en aquell moment era la Junta de Sanejament, també del govern català, després d’un incomplint manifest de les autoritzacions prèvies del primer organisme per part de l’empresa constructora, suposadament controlada pel segon. Des de l’Ajuntament vam donar suport a l’aturada de les obres i a l’enderrocament d’una bona part del que s’havia fet de manera deficient, en un cas que avui possiblement arribaria als tribunals per malversació de fons públics.

Ja als anys 2000 vaig poder seguir el cas insòlit d’una sentència judicial que mai es va complir. Un ciutadà denuncià les obres d’un equipament municipal que, presumptament, incomplia la normativa urbanística en alguns aspectes. Desestimada la denúncia per part del consistori, la persona afectada va portar el tema als tribunals, aconseguint, tant en primera instància com en els tribunals superiors corresponents, una resolució que obligava l’Ajuntament a enderrocar una part de l’edifici. La sentència podia ser discutible i, en la meva opinió ho era, però es va convertir en ferma. Tanmateix, mai es va arribar a complir, va ser una manifesta «inexecució de sentència».

Uns anys més tard, a partir de 2015, vam constatar com la Generalitat va fer un esforç a nivell legal per a simplificar la gestió administrativa pròpia i dels governs locals. En la pràctica, la meva experiència va ser que a nivell municipal no es va simplificar pràcticament res. I no per culpa d’alcaldes i regidors, poc coneixedors, com és lògic, dels detalls de la tramitació d’expedients complexos i molts diversos sinó, crec, per una interpretació restrictiva de la norma per part dels alts funcionaris que havien de donar les ordres per al seu compliment.

Finalment, en els darrers anys també hem pogut veure com, a requeriment de la Unió Europea, s’han aprovat mesures per a reduir l’important grau de temporalitat de les plantilles de totes les administracions públiques, entre elles els ajuntaments. En aquesta línia, s’han aprovat processos d’estabilització de places de personal ocupades interinament des de feia molt de temps, en alguns casos durant més de 30 anys, amb persones que estaven a punt de jubilar-se.

Malgrat aquestes crítiques, estic convençut de que, avui dia, tenim una administració molt més eficient que dècades enrere, en general amb una bona gestió i una àmplia majoria d’empleats i empleades públiques que treballen amb rigor. També, i malgrat que, segurament, molts ciutadans pensen que la corrupció és habitual en els serveis públics, estic segur de que els casos d’enriquiment personal de polítics o funcionaris són avui molt poc freqüents. Tot i així, sempre hi ha marge per a la millora, que n’ha de ser un objectiu prioritari, especialment per als ajuntaments, com administracions més properes a la ciutadania.

Subscriu-te per seguir llegint