Canvi d’era i nova societat

Aquests dies acaba de tancar la seva activitat la darrera central generadora d’electricitat amb carbó i els alts forns al Regne Unit. És el símbol del canvi d’època, de que la lluita contra el canvi climàtic ens la prenem seriosament. El Regne Unit és el primer país dels industrialitzats que fa aquest pas, França i Itàlia tenen previst fer-ho el 2027, Alemanya el 2038 i EUA encara no ha fixat cap data. A Espanya, el govern havia previst el 2030 però les indústries s’han avançat. Amb l’aprovació del primer pla integral de l’energia i el clima i amb l’increment de les renovables, ja no els resultava rendible mantenir les centrals de carbó. Això ens diu que acabem una era però cal tenir clar que n’obrim una altra, l’era digital. Els informes de Letta i Draghi ens diuen que Europa s’ha d’espavilar, ha de fer grans inversions per intentar superar el retard en innovació i productivitat de la indústria europea. Sense més integració (federal) difícilment podrem aplicar total o parcialment el que proposa Draghi. Els fons Next Generation han estat també un bon banc de proves que cal aprofitar. En aquest context cal situar la cinquena edició de la Barcelona New Economy Week (BNEW) que organitza el Consorci de la Zona Franca, a la D-Factory, un dels centres tecnològics punters a Europa. Haurem de seguir-ho de prop.

La nova societat digital, la dels mòbils, les xarxes i la intel·ligència artificial, ja és entre nosaltres i ens hi hem adaptat en molt poc temps. Ha anat penetrant com una pluja fina i no hem tingut massa temps per pensar de veritat sobre els canvis profunds que suposa. Un divulgador, Pedro Lozano, deia que ha canviat la relació entre les persones i les màquines i és veritat. Ens ha canviat quan avui passem molt temps pendents del nostre mòbil, tauleta o ordinador, quan hi ha màquines que ens tornen el canvi a les botigues, ens mesuren la pressió i ens fan tot tipus de proves, quan existeixen enginys que mesuren el nivell de sucre dels diabètics i calculen i subministren la insulina que necessiten, etc. O quan hi ha robots o màquines que ens serveixen el menjar i el beure en locals/bars o cuiden malalts o persones grans o fins i tot ja hi ha diversos robots sexuals (una indústria encara en desenvolupament). O quan s’implanten xips i pantalles a la pell o al nostre cervell amb les que podem interactuar, que passen a ser parts del propi cos, per exemple quan es fan servir xips implantats al cervell per fer moure braços o cames naturals o artificials en malalts que no ho podien fer de forma natural. Són sols uns exemples però crec que són prou significatius perquè ens adonem del canvi que suposen.

En aquesta nova societat també està canviant la forma com ens informem. Avui, sobretot la gent jove, llegeix poc els diaris, escolta poc les ràdios o la televisió i segueix preferentment les xarxes socials. I aquestes porten a dues coses característiques del nostre temps. Són el sectarisme, el llegir sols coses que donen suport a les nostres idees i la simplificació. Per un costat, les xarxes porten a que la majoria de coses que llegim les rebem de grups socials, amics, etc. que solen enviar-nos notícies i articles que estan en sintonia amb la nostra forma de pensar. Per l’altre, aquestes mateixes xarxes tenen certes limitacions d’espai el que fa que els missatges s’hagin de condensar i això fa que principalment ens arribin missatges curts que, per necessitat, han de simplificar les coses. Ens donen, bàsicament, receptes que presenten solucions simples a problemes reals que són complexos. Això fa que el contrast d’opinions, l’estudi en profunditat dels temes, el veure els matisos als problemes, es faci complicat. Poques persones es mostren partidàries d’escoltar a l’altre, dialogar sobre la forma de veure les coses, intentar trobar les coses bones que tenen les propostes dels que no pensen com nosaltres i això porta a la confrontació més que a la col·laboració, porta als extrems més que al centre. Al meu entendre aquest és un dels motius del creixement dels extrems, sobretot de l’extrema dreta. Receptes com «tot és culpa dels immigrants (o dels polítics)» calen més fàcilment que l’estudi de les dades i les anàlisis de les mateixes.

Per acabar volia recordar que aquest primer d’octubre ha fet 93 anys del vot femení a Espanya. La proposició que va presentar Clara Campoamor, del partit radical, va ser aprovada amb els vots dels membres de centre dreta i centre esquerra dels partits i el vot contrari de l’esquerra més radical. Margarita Nekell i Victoria Kent, tot i ser feministes i declarar-se a favor del dret a vot de les dones, van votar en contra. Van argumentar que el vot femení, molt influenciable per l’església, s’inclinaria cap a la dreta, la conjuntura concreta els va fer perdre de vista el que era un gran avenç. La història d’aquesta votació és la constatació de que no sempre l’esquerra radical sap ser progressista i que no sempre la dreta s’oposa al progrés dels drets personals.

Subscriu-te per seguir llegint