Compte amb Josep Rull

El reglament del Parlament de Catalunya atribueix al seu president unes funcions merament institucionals, segons determina l’article 39: «Té la representació de la cambra; estableix i manté l’ordre de les discussions i dirigeix els debats amb imparcialitat i atent al respecte degut al Parlament; compleix i fa complir el Reglament, i exerceix totes les altres funcions que li confereixen l’Estatut, les lleis i aquest reglament». La seva feina és, bàsicament, coordinar l’activitat legislativa. Aquest és el paper que van exercir els cinc primers presidents des de 1980, tots ells venerables figures de la política catalana: Heribert Barrera, tot i que més tard va derivar cap a posicions xenòfobes, Miquel Coll Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Reventós i Joan Rigol. Amb el següent, Ernest Benach, van canviar les coses, però, vist el que ha vingut després, va mantenir un alt nivell institucional. A partir del 2010, han derivat cap a un activisme que no es correspon amb la neutralitat del seu càrrec: Núria de Gispert, Carme Forcadell, Roger Torrent (en aquest cas, va intentar nedar i guardar la roba), Laura Borràs i Anna Erra.

I fins que hem arribat a Josep Rull, que combina l’activisme amb la seva promoció personal enfocada cap a una futura candidatura a la presidència de la Generalitat (amb el permís de Waterloo). Com que Carles Puigdemont ha renunciat a fer qualsevol mena d’oposició parlamentària (la seva presència pública es redueix a la Xarxa X), Josep Rull ha agafat les regnes de Junts i alhora ha decidit fer com aquells governadors civils del franquisme que, com qui no té feina el gat pentina, es dedicaven a recórrer tots els municipis de la província. No hi ha fira, festa major o sarau que se celebri a Catalunya que no compti amb la seva presència. Te’l trobes fins a la sopa.

El passat 11 d’octubre va visitar en un sol dia Falset, Porrera, Cabacés i Morera de Montsant. Des que va ser elegit president, a finals de juny, gràcies a l’altruista generositat d’ERC que li ha regalat una magnífica plataforma de promoció personal, ha anat, entre molts altres llocs, a la presó de Lledoners, a la Festa de Santa Cristina de Lloret, als Focs de Blanes, al Ball dels Pabordes de Sant Joan, la Fira de l’Avellana de Brunyola, a la Diada Castellera de Tarragona, al Monestir de Montserrat, la Festa del Turisme del Castell de Biart, ha presenciat el Girona-Barça, ha visitat Hipra, ha assistit a la presentació mundial del nou Cupra Terramar i ha rebut infinitat d’entitats i col·lectius al Parlament, la major part de la seva corda, com Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua o la Flama del Canigó. També ha anat dues vegades a Waterloo a complimentar l’amo. Ni Jordi Pujol, del qual eren famoses les seves visites pastorals dels caps de setmana, es passejava tant per Catalunya.

La setmana del 23 al 29 de setembre, la seva agenda va ser un no parar: Visita a l’empresa de brioxeria Pastisart, a Roda de Berà. Festes de Santa Tecla, a Tarragona. Festes de la Mercè de Barcelona. Dinar a la Trobada anual de la Gestora de Runes de la Construcció. Festivitat de Sant Cosme i Sant Damià a Rialb. Recepció amb el col·lectiu Dones guatemalenques víctimes d’abusos sexuals i esclavitud domèstica. També amb el Col·legi oficial de Pedagogia i amb el delegat de l’ONCE Catalunya. Presència a la graduació d’un màster en gestió sanitària. Fira de Sant Miquel de Lleida. Aquella setmana, va coincidir amb Salvador Illa a la missa de la Mercè, a la inauguració de la temporada al Liceu i a l’estrena del musical en català Ànima.

Tota aquesta intensa i inèdita activitat d’un president del Parlament ben amanida amb el seu reconegut activisme i amb la hipocresia que el caracteritza: a l’inici de cada sessió recorda el nombre de persones que han mort o desaparegut a la Mediterrània quan el seu partit ha demanat que no enviïn més joves migrants a Catalunya. I, malgrat que l’independentisme està en minoria al Parlament, va aprofitar el seu càrrec per recordar el setè aniversari de l’1 d’octubre amb un discurs que pretenia ser institucional, però que en realitat era partidista. Tampoc sembla massa normal que un president del Parlament s’hagi de dedicar a fer tuits sobre els retards dels trens (9 d’octubre) o a qüestionar l’informe dels Mossos sobre la fugaç presència de Carles Puigdemont a Barcelona, però Rull ha decidit tirar pel camí del mig, com a bon nacionalista. Compte amb ell.

Subscriu-te per seguir llegint