Bona cuina!

En encetar la dècada dels anys 90 el director de cinema britànic Frank Rodham, que havia estat director, entre d’altres de la pel·lícula Quadrophenia, mítica òpera rock del grup The Who, li donava sovint voltes a un dilema amb el qual es trobava com a gran afeccionat a la gastronomia. Es preguntava com era possible que als restaurants del seu país es pogués menjar tan malament quan a les cases hi havia gent que cuinava tan bé. He de dir que el seu criteri era llavors força compartit i jo mateix, que vaig estar-me en aquells temps sis setmanes seguides a Londres, ho vaig poder comprovar en visitar uns quants establiments. Rodham va convèncer a la BBC per estrenar un programa de televisió, MasterChef, que volia posar en valor la seva tesi i que no era altra que entre els anònims súbdits de Sa Majestat encara hi havia qui sabia cuinar. El programa no va acabar de rutllar però 10 anys després el va saber reformatejar convertint-lo en l’èxit mundial que és avui i que a Espanya ha fet cèlebres els noms dels xefs Jordi Cruz, Samantha Vallejo-Nájera i Pepe Rodríguez.

El món de la gastronomia ha sabut tenir una bona relació amb la televisió i en general amb tots els mitjans de comunicació i la literatura. Senzillament, perquè connecta amb molta facilitat amb l’audiència que senzillament no són altra cosa que les persones.

De què parla la gent al bar quan es troba a fer el cafè matinal a més de futbol, successos, política? Doncs fonamentalment d’una cosa que la fa feliç: de menjar. Del darrer àpat a casa o a fora que els hi ha deixat un bon record.

Inicialment, la televisió se centrava sobretot en l’elaboració de receptes, però va anar evolucionant amb variacions que incloïen la presència de xefs, famosos i visites als restaurants. He volgut titular aquest article amb part de la coneguda frase «que tinguin vostès una bona cuina!». En Jaume Pastallé acomiadava així el programa que va oferir sis anys seguits TV3 en els seus inicis i que ell presentava. Anava a un restaurant, el xef ensenyava a elaborar el menú que en Pastallé triava i ell ho rematava amb un resum en vers del que s’havia cruspit.

Podia haver titulat també «rico, rico y con fundamento» que ha estat la frase mítica d’una persona essencial en la divulgació gastronòmica, Karlos Arguiñano. Una autèntica bèstia, amb perdó, de la comunicació. Ja són 35 anys seguits amb un programa diari en el qual proposa i elabora un menú senzill i fàcil d’executar. Aquesta continuïtat està basada en la seva capacitat d’entretenir, de connectar amb la gent i la credibilitat que ha fet valorar la feina dels xefs.

No és d’estranyar que quan el gran patriarca de la cuina basca, Juan Mari Arzak, parla de l’èxit internacional de l’anomenada «nova cuina basca» en fa molt responsable a la feina feta per en Karlos Arguiñano. Quan jo treballava a TVE el veia sovint, era una de les grans estrelles de la casa. Els seus llibres de receptes eren (i són encara) els més venuts per Nadal i estar amb ell a l’estudi de gravació, al seu restaurant de Zarautz, seguint carreres de motos o a Buenos Aires on vàrem coincidir en un viatge és un plaer per l’alegria i el bon rotllo que viuen els espectadors.

Aquesta divulgació de la gastronomia ha estat essencial per fer valer el seu caràcter cultural, de tradició, d’estil de vida i també d’economia. Ara mateix en Marc Ribas a través del seu programa de TV3 Joc de Cartes divulgant la cuina comarcal de Catalunya ens demostra que poc realment coneixem el país.

En fi, que el tema m’interessa ho poden comprovar. A aquest mateix diari he estat al llarg dels anys lector del que hi han escrit gastrònoms com en Jaume Font o en Jaume Fàbrega. O els articles dominicals sobre el món del vi del gran Agustí Ensesa. També hi va col·laborar una llarga temporada en Luis Bettónica. He de dir que fou a través d’en Jaume Font i Luis Bettónica que vaig conèixer a una persona que va impactar per la seva saviesa enciclopèdica i el seu tarannà. El periodista i escriptor Nèstor Luján. Sabia de tot i ho feia amb capacitat descriptiva. Era considerat el gran gastrònom català i espanyol del seu temps i aviat tornaré amb ell i algunes anècdotes. Qui li hauria dit a Nèstor Luján que avui alguns xefs serien vistos per molta gent com gairebé estrelles de rock malgrat que mai aniran a veure un concert seu, és a dir a dinar als seus restaurants.

Subscriu-te per seguir llegint