El futbol, un producte de luxe a Girona

No m'ha sorprès gens l'atracament que han perpetrat els propietaris del Girona FC amb els preus que han fixat pel partit contra el Liverpool. De fet, l'esperava. El maig de 2022, ja vaig escriure que «el Girona FC és una societat anònima de debò, el compte de resultats preval als sentiments». Ferran Soriano, Pere Guardiola i Marcelo Claure, i els seus executors (Nacho Mas-Bagà i Delfí Geli) consideren que els socis del Girona els han d'estar eternament agraïts, que, sense ells, no estaríem on estem i que tenen carta blanca per fer i desfer. Els abonaments són dels més cars del futbol espanyol en un estadi de regional, van ser l'únic club que va cobrar per veure les eliminatòries del play-off d'ascens a Primera i fan pagar per tots els partits de Copa. O sigui, la sorpresa hauria sigut que se'ls hagués acudit tenir una consideració pels abonats.

No és casual que el mateix dia que s'anuncien els estratosfèrics preus del partit contra el Liverpool (i no pots ni triar seient), l'accionista Marcelo Claure escrivís a les xarxes socials que «en @GironaFC detrás de un gran equipo de fútbol existe un equipo gerencial de primera liderizado por Nacho Mas-Bagá, a quien considero uno de los mejores CEOs en el mundo deportivo». És a dir, no s'han passat de frenada. Són plenament conscients del que han fet. És la venjança per no haver acceptat anar al Lluís Companys, com pretenien ells: «No volíeu la Champions a Montilivi? Doncs, prepareu la cartera». Nacho Mas-Bagà és el que, abans de l'estiu passat, va manifestar en un pòdcast que «falta millorar la comunicació amb els socis». Sobren els comentaris.

S'ha publicat aquests dies que els preus per veure el Vila-real-Liverpool, de semifinals de la Champions la temporada 2021-22, oscil·laven entre els 25 i els 70 euros. Però, és que veure el Bayern de Múnic, a quarts de final, encara va ser més barat: entre 20 i 60 euros. I aquell mateix any els abonaments dels socis del Vila-real per presenciar els partits de Lliga, la fase de grups de la Champions i la Copa fins a quarts de final costaven entre 133 i 602 euros. També podria citar el Sevilla (l'any passat els abonats van pagar entre 45 i 100 euros pels tres partits de la fase de grups de la Champions). I fins i tot el Barça, el club de sempre dels principals accionistes i executius del Girona, ofereix moltes tarifes d'abonaments per a totes les competicions més econòmiques que el Girona.

El pitjor de tot és que, en el conjunt del pressupost d'aquesta temporada, els ingressos pels quatre partits de la Champions no tenen cap incidència remarcable. És a dir, sense causar cap perjudici al compte de resultats de la societat, han preferit penalitzar als abonats abans que premiar-los amb uns preus raonables (els hooligans del Liverpool podran veure el partit pagant força menys). Els és absolutament indiferent que ni tan sols la meitat dels mil primers socis, o sigui els de tota la vida, la majoria dels que havien vist l'equip a regional, facin ús del dret preferencial de poder presenciar tots els partits de la Lliga de Campions. Prefereixen, si cal, regalar entrades a última hora que posar uns preus assequibles: tant els és que vagi a Montilivi un aficionat de sempre que un que trepitja l'Estadi per primer cop. Han convertit l'espectacle més popular del món («el futbol és de la gent», ha dit Michel) en un producte de luxe.

Ara bé, n'oblidin el que diu el gran Raimon a la cançó «Jo vinc d'un silenci»: «Qui perd els seus orígens perd la seva identitat».

OpinióJordi Roura

Girona FC i Gasol: igual però diferent

De Montilivi al Francisco de la Hera: Els responsables del Girona que viatgin dimecres a Almendralejo podran observar que l'Extremadura, que milita a la 3a Federació, juga en un preciós estadi amb un aforament d'11.580 localitats, o sigui que, si algun dia competissin a la Champions, en disposarien de 1.859 més que el Girona. A Almendralejo, quan l'anterior Extremadura va ascendir a Primera, any 1996, van construir l'estadi en un temps rècord: entre l'enderrocament del vell i la inauguració del nou van passar només tres mesos, treballant les 24 hores del dia.

Subscriu-te per seguir llegint