L'últim canvi d'hora

Segur que se’n recorden: «el març del 2021 serà l’última vegada que canviarem l’hora», ens deien. I mira, dissabte passat a les tres van tornar a ser les dues.

Davant dels estudis científics que reportaven els efectes negatius del canvi d’hora en la salut de les persones i l’impacte gairebé nul en l’estalvi energètic, el Parlament Europeu va aprovar el març del 2019 acabar amb la modificació horària. La mesura, a més, tenia l’aval d’una consulta pública en què el 80% dels 4,5 milions de ciutadans enquestats era partidari de deixar de moure el rellotge dos cops a l’any.

Més de cinc anys després, i tot l’opinió dels experts i de la ciutadania en contra del canvi d’hora estacional i l’abolició aprovada per la cambra europea, seguim allà mateix.

El motiu? La pilota va passar a la teulada dels estats, que s’havien de posar d’acord per triar si es quedaven definitivament amb l’horari d’estiu o el d’hivern, segons les seves característiques i geogràfiques. El límit per coordinar-se i homogeneïtzar les zones horàries era el 2021, i aquí estem.

És evident que en aquest temps hem passat la pandèmia, hi ha hagut grans crisis, com el Brexit o la guerra d’Ucraïna, però el més calent és a l’aigüera i, com a mínim, continuarem així fins al 2026.

Comença a ser hora que, com reclamen organitzacions com les que impulsen el Manifest Tick-tock Europe sobre polítiques del temps, algú mogui fitxa per posar fi a una mesura que, a més d’obsoleta i perjudicial per als ciutadans, s’ha convertit en un exemple més de com feixuga pot arribar a ser la maquinària comunitària.

Subscriu-te per seguir llegint