Un militar al capdavant de València

A la mania de Carlos Mazón per empitjorar la seva situació agònica, poques maniobres més desafortunades que elevar un tinent general a vicepresident de la Generalitat, en un país on els militars no tenen garantit ni el ministeri de Defensa. La bufetada a l’excel·lent escola d’enginyers civils pretén blindar el polític desnonat darrere d’un uniforme que li concedeixi la invulnerabilitat. No cerca un soldat, sinó un superheroi. Cedeix per incompetència l’autonomia, en tots els sentits, a un Juli Cèsar bregat a les campanyes de Bòsnia i Afganistan. El PP s’ha avançat en diverses jugades als plans castrencs de Vox.

Amb un general al capdavant i al front de València, es reprodueix la imatge ominosa del març del 2020, quan Sánchez es va presentar embolicat en càrrecs uniformats com si el coronavirus fos una bestiola monàrquica que s’espantés davant els entorxats. El tinent general en qüestió no ha contribuït a la civilització del seu nomenament. En un altre tret cesarista, s’han col·locat personalment els llorers, destacant en la presentació que no acceptarà directrius polítiques ni del teòric president valencià.

Per si el pompós títol de vicepresident per a la Recuperació Econòmica i Social no fos suficient per a una persona que ni tan sols s’ha presentat a unes eleccions, el tinent general tendeix al voltant del càrrec el filat que «no hi pot haver interferències d’ordre polític de cap mena» al seu exercici. El veto és coherent, si pensa pagar la urgent reconstrucció de la seva butxaca. En cas que pretengui que els ciutadans sufraguin de bon grat els treballs indispensables, s’haurà de sotmetre al mateix escrutini que un càrrec electe, sobretot al país de Zaplana i Koldo. El meu general no s’ha apuntat a una missió de pau, és al front de València i sotmès a l’escrutini públic. O polític, com assenyala amb cert menyspreu. Es pot caricaturitzar fins i tot als tinents generals. De moment.