L’enèsim engany de Puigdemont

És curiós veure com el nacionalisme català ha recordat centenars de vegades que José Luis Rodríguez Zapatero va prometre, en un míting de 2003, que donaria suport a l’Estatut que sortís del Parlament de Catalunya i no ha retret mai les desenes de promeses incomplertes pels seus líders aquests últims anys de procés, com que el referèndum seria vinculant, que tenien les estructures d’estat a punt de solfa, que les empreses no marxarien o que la independència de Catalunya comptaria amb el reconeixement internacional (Puigdemont va assegurar el setembre de 2017 que «en menys de 24 hores els Estats Units i el Consell d’Europa han dit que respectaran el referèndum»). I també era mentida que Puigdemont tornaria primer si guanyava les eleccions autonòmiques de 2017, després les europees de 2019 i finalment les d’aquest any, afegint que es retiraria de la política si no era president. A Puigdemont, li hauríem de recordar el que va dir l’escriptor francès Jules Renard: «De tant en tant digues la veritat, perquè et creguin quan menteixes».

La sort que tenen els líders nacionalistes és que el seu electorat està disposat a deixar-se enganyar sempre que faci falta, com amb aquell Consell de la República que es va treure del barret Puigdemont l’any 2018, «una fundació privada», segons ho va definir ell, però que, amb aquesta patrimonialització que tenen de les institucions públiques, es va presentar amb tota pompositat al Palau de la Generalitat, en un acte al qual van assistir tots els membres del govern que presidia Quim Torra. Aquell Consell, que ara està en procés de liquidació, tenia per objectiu, segons els seus impulsors, fer efectiva la independència de Catalunya, culminar el procés constituent de la República Catalana i internacionalitzar el conflicte. «És una palanca per aconseguir la república catalana», va proclamar l’il·luminat de Quim Torra. Deliraven tant que el 19 de desembre de 2020 van aprovar un «full de ruta» per assolir la independència de Catalunya que implicava activar la DUI a partir d’una «acumulació de desbordaments». El milió d’associats que confiava tenir Puigdemont van quedar reduïts, segons les dades del mateix Consell, a 103.459 i actualment ni tan sols funciona la web.

Per al que sí que ha servit aquest artefacte és per comprovar la capacitat de gestió del nacionalisme: formes autoritàries i descontrol comptable, res que sorprengui, tot sigui dit. És el que han entès sempre per democràcia i gestió pública. Corria l’estiu de l’any passat quan membres de la seva «Assemblea de Representants» van fer pública una carta per denunciar canvis en l’estructura de l’organització «propis de les cúpules dels partits polítics amb poca o nul·la democràcia interna». Es queixaven que el Consell hagués reforçat el poder de Puigdemont i els seus fidels, i hagués dissolt «per sorpresa» l’«Assemblea de Representants» que operava com un parlament intern. Titllaven aquesta decisió de «bonapartista». Pel que fa als comptes, és prou conegut que una auditoria de l’entitat ha posat de manifest que Toni Comín va utilitzar 15.530 euros dels fons del Consell per pagar factures personals com contractar un cotxe de lloguer, abonar tarifes d’aparcament o llogar un apartament, que ell justifica com a despeses de representació en funció del seu càrrec de vicepresident.

Quan es va constituir el Consell de la República, Puigdemont va anunciar que «haurà de tenir els debats necessaris per arribar a la república sense el constrenyiment de l’Estat» i que «farà els que el Parlament no pot tenir», confirmant el que va exposar el catedràtic Enric Ucelay-Da Cal a Breve historia del separatismo catalán: «Des del 1933, el sistema polític català sempre ha estat cabdillista i personalista. El Parlament és un afegit, no pas l’espai de debat decisiu».

La gran arma secreta, segons Carles Puigdemont, era que l’Estat «no li podria aplicar l’article 155 de la Constitució». Ni falta que feia. Ja se l’han autoaplicat. El Consell ha dimitit en bloc per convocar eleccions i substituir Puigdemont, amb la qual cosa, com que ha deixat de ser-li útil, a la pràctica és com haver aplicat l’article 155, però de forma permanent, no temporal com el de la Constitució. El Consell de la República no ha estat mai res, però ara té els dies comptats. D’engany en engany, va fent la viu-viu. L’important és sobreviure.