D'on surt tant d'odi «indepe»?

Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont i altres dirigents nacionalistes, va deixar tothom perplex, inclosos els representants d’ERC, en denunciar aquesta setmana, en una compareixença al Congrés dels Diputats, que molts independentistes van ser «dianes de discursos d’odi» perquè se’ls titllava, entre altres coses, de «traïdors». El món al revés, ells que, precisament, es passen el dia concedint carnets de bons catalans i acusant els discrepants de «traïdors» i «botiflers». Com sempre, acabes emmascarat per una paella, sobretot després que en els últims dies l’independentisme més radical hagi situat a la periodista Àngels Barceló en el centre de la diana per la concessió de la Creu de Sant Jordi.

En l’esquema mental dels indepes més furibunds, Àngels Barceló és una «traïdora» perquè va deixar la casa mare (TV3) per anar a treballar a una empresa espanyola (la Cadena SER) i, a més, és contrària a la independència de Catalunya i ha gosat criticar en diverses ocasions als líders del procés. En un país normal, amb sòlids fonaments democràtics, no hauria de passar res perquè tothom és lliure de dir i pensar el que vulgui, però el nacionalisme català més integrista no accepta cap opinió oposada a la seva doctrina i, per tant, qualsevol postura contrària és causa suficient d’excomunió. Són tan intransigents que, quan una diputada de Sumar, Engracia Rivera, va respondre a Boye dient que Puigdemont «ha gaudit d’un alt nivell de vida», tot «cobrant el sou d’eurodiputat sense que hagi patit cap mena de discriminació o vulneració de drets», el cap de gabinet de l’expresident català, Josep Lluís Alay, que cobra 116.000 euros anuals per escriure piulades, la va acusar de ser d’extrema dreta: «La xenofòbia espanyola contra els catalans és tant de dretes com d’esquerres», va afirmar. «La mateixa narrativa d’ultradreta», va rematar Puigdemont, tot això la mateixa setmana que Junts pactava amb el PP la supressió d’un impost a les elèctriques.

Ignoro si Àngels Barceló es mereix o no la Creu de Sant Jordi, m’és indiferent tot el que envolta aquesta distinció de la Generalitat. Sí sé que l’han rebut moltes persones pel sol fet de ser nacionalistes catalans. Però, es veu que, segons la seva doctrina oficial, només s’hauria d’atorgar als que tenen puresa de sang nacionalista. El digital El Nacional, d’aquell Pepe Antich que, quan dirigia La Vanguardia encimbellava el Rei Joan Carles I, ha acusat Barceló de ser «una antiindepe furibunda. La seva ideologia és molt hostil contra mitja Catalunya». Un independentista molt actiu a les xarxes, l’economista i empresari Ramir de Porrata-Doria, amb 78.000 seguidors, poca broma, ha escrit: «Atorgar la Creu de Sant Jordi a l’Àngels Barceló és una infàmia i una vergonya. No es pot concedir aquesta insígnia a algú que ha mentit, que ha carregat constantment contra la meitat de la població catalana». També ha ficat cullerada l’ínclit Ramon Cotarelo: «La Catalunya dependent vol consolidar la ‘nova normalitat’ d’una Catalunya que ha tornat a la casa del pare. Han concedit la Creu de Sant Jordi a Àngels Barceló, una periodista militantment contrària a la independència».

No es tracta de discrepàncies polítiques, de maneres diferents de pensar. No, és pur odi, per no escriure algun adjectiu més gruixut. Han construït un imaginari de país monolític, on, per a ells, només hi té cabuda una única manera de pensar i de fer. I, per desgràcia no són casos aïllats. Quan l’abril de 2023, el ministre Fèlix Bolaños va visitar el museu Pau Casals del Vendrell, també va rebre una riuada de missatges d’odi. «Si Pau Casals aixequés el cap... sentiria vergonya de vosaltres», va escriure també el cap de gabinet de Puigdemont, Josep Lluís Alay, sempre molt actiu en l’art de la desqualificació. O el diputat garrotxí de Junts, Salvador Vergés: «No ets benvingut, sinistre Bolaños. Fora!». Igual que quan Pedro Sánchez va aprofitar una visita a Hipra per desplaçar-se a Girona i passejar pels carrers més emblemàtics del Barri Vell, veure el Tapís de la Creació, creuar els diferents ponts de l’Onyar i anar a Casa Cacao: «No seràs mai benvingut a la nostra terra, covard repressor», va escriure sobre ell el mateix Salvador Vergés. Fa temps que em pregunto d’on surt tant d’odi simplement per pensar diferent. Potser la resposta ens la va donar fa anys el dramaturg nord-americà Tennessee Williams: «Crec que l’odi és un sentiment que només pot existir en absència de tota intel·ligència».

Subscriu-te per seguir llegint