Laporta i els «tios» que cauen bé

Segur que és un bon professional en el món de l’empresa. Però, com a candidat a la presidència del Barça, Víctor Font generava menys trempera que un d’aquests joves mormons que van de casa en casa intentant explicar les bondats de la Bíblia. Estava cantat que Joan Laporta guanyaria les darreres eleccions a la presidència del Barça. No pas per la famosa lona, sinó perquè, tot i que en el fons sàpigues que no acabarà sortint bé, a tothom li agrada escoltar aquell que et diu que tot «anirà de puta mare». En el futbol, en la política, en la feina, en els amics o en les relacions de parella, se sol tendir a preferir el divertit, el que cau bé i el que, tradicionalment, ha tingut la sort de cara. I si després arriba la patacada, almenys ens haurem divertit.

Així són els «tios ben parits». Com Joan Laporta. El mateix que, anys enrere, il·lusionava la massa blaugrana defensant que s’havia de treure Qatar de les samarretes. Del Laporta d’Unicef al Laporta que, per intentar inscriure Dani Olmo, va venent trossos del Camp Nou al primer fons d’inversió saudita que passi per caixa. Perquè tothom sap que a Aràbia Saudita són gent molt més demòcrata i, sobretot, amb molts més valors que els de Qatar.

Però no passarà res. Perquè, passi el que passi amb Olmo o el Barça acabi jugant els seus partits com a local a Dubai, sempre hi haurà gent, molta gent, que abans creurà en Laporta que no pas en un candidat més gris. «Que no estamos tan mal». I aquí el més important és divertir-se. Així és la vida. Sempre és més fàcil sentir-se còmode amb els discursos de Pedro Sánchez que amb els de Mariano Rajoy; amb els de Carles Puigdemont que amb els de Pere Aragonès; amb els de Joan Laporta que amb els de Víctor Font. És a dir millor escoltar que Espanya és el país progressista del món, que Catalunya serà independent d’aquí a quatre dies i que el Barça guanyarà dotze Champions seguides. Que no pas escoltar la realitat. Que és molt més avorrida.

Subscriu-te per seguir llegint