Les entrades de Girona

La funció del «burot» havia marcat el punt on començava el territori de la ciutat; era el funcionari del cobrament d’un tribut que havia de pagar la mercaderia comestible que entrava a la ciutat. Amb el progrés ha vingut una traça en marcar aquelles entrades amb segell propi: es veuen moltes localitats que han posat atenció en fer visibles i distingides les seves entrades, una actuació que pot anar des de l’enjardinament d’una rotonda de trànsit fins a la col·locació d’un enllumenat atractiu. Una dignificació urbana que cal agrair.

Les entrades que té la ciutat de Girona mereixen una atenció. Per la banda de ponent l’entrada a Girona és el passeig d’Olot, avinguda generosa i emblema de la transformació de la ciutat, en el seu dia; hi havia aquí l’extraordinària escultura A Europa, d’Andreu Alfaro, que els veïns l’hauran enyorat, des de que es va traslladar a la Devesa, per necessitats de l’AVE. La vida que genera aquesta entrada a Girona és el perfecte senyal de que aquí es va per feina. Tot ben ordenat, tot funciona.

L’entrada a Girona pel sud és el carrer de Barcelona. Un carrer que encara «és» carretera, amb les circumstàncies adverses de la circulació. Un carrer molt poblat que -per no tenir- no té ni suficients semàfors per a vianants. El carrer posseeix, això sí, una desferra de naus industrials abandonades en deixadesa perpètua. Una indignitat d’entrada a Girona, on fins i tot les voreres escassegen.

Una altra entrada a Girona té una història escrita magistralment. Arribant pel nord, l’entrada al barri de Pedret deixa contemplar de lluny els campanars clàssics gironins, reflectits a l’aigua del Ter; és aquella imatge que va emocionar Josep Pla i ho va deixar escrit a Girona, un llibre de records ( 1952). La descripció d’aquella visió d’entrada des de l’arc de la tartana en què viatjava Josep Pla, s’ha fet referència continuada a la literatura gironina. Seria molt bonic i convenient que aquelles lletres i l’arc de la tartana es convertissin en un record perdurable, situant-lo a la mateixa grandiositat dels jardins de Pedret.

El mateix accés de Pedret ens guia cap a la Copa, l’esplanada que presenta l’apoteosi dels monuments, Catedral i Sant Feliu, i al seu darrere, amagadeta, la Torre de Carlemany, tot i que els hi porta uns segles als altres dos. Aquesta és l’entrada solemne a la ciutat, la postal que no s’ha de rebregar ni tornar-se groga.

Arribant a Girona des de la Creueta, s’enfila Emili Grahit amb la rotonda que porta per nom Països Catalans. Parem aquí: des del primer avís de la sequera, aquell brollador immens que l’havia presidit és ara un signe de les pèrdues per sempre, una buidor que cal reparar. Es podria plantar a la rotonda una escultura ben digna d’una gran entrada a la ciutat, al marc d’un Eixample que suposa tota una fita gironina. Els artistes escultors que tenim a Girona serien feliços de poder concursar en la creació d’una escultura a quatre vents com aquella que podem somniar.

Més enllà del propòsit «aparador», que pensaria només en els forasters que ens visiten, cal valorar la necessitat de treballar per la ciutadania pròpia, que aquí viu i aquí estima la seva ciutat. n

Subscriu-te per seguir llegint