Junts posa catifa vermella al PP-Vox

Mentre Carles Puigdemont es trobi al front de Junts per Catalunya (JxCat), la manca de rumb cert d’aquest partit està assegurada. L’explicació primera i última es troba en la mateixa personalitat del seu líder. D’en Puigdemont, els que el coneixem, sabem que tot ell i tot en ell és rampellut, canviant, voluble i fins i tot frívol. No dic que sigui una mala persona; només que no és fiable. Els cromosomes fan la seva funció i, en aquest cas, li donen un caràcter mudable, inconstant, precari. Ara mateix, després d’un congrés plàcid que significà el seu retorn oficial a primer capatàs de JxCat i després d’haver convençut als mitjans que aquesta vegada anava de debò això d’apostar per un partit amb mentalitat de govern, arraconant el populisme, s’ha entossudit en fer passar per la cabota al PSOE i a Sumar en matèria tant escandalosament inconstitucional com la de que votin una proposició no de llei per la qual es demana al Govern d’Espanya que presenti una moció de confiança davant el Congrés dels Diputats. Dic que és contrari a Constitució per la simple raó de que aquesta reserva en exclusiva la qüestió de confiança no pas al Govern, sinó al president del mateix, i a ningú més. Un joc de miralls, exactament, amb la intenció de fer veure una cosa quan la realitat és una altra. Un joc de poder presumpte quan l’única realitat és que l’amnistia d’en Puigdemont depèn de del president Sánchez i del seu Govern per més que passi pel Tribunal Constitucional. En contraposició, Puigdemont i els seus ens surten dient que és inconstitucional el projecte de llei encara relatiu a delimitar millor les anomenades acusacions populars en matèria penal. En què quedem? Avui, que és dissabte, «toca» fer-se el anticonstitucionalista i demà, que serà diumenge, el constitucionalista més furibund? Puigdemont en estat pur. Això no ajuda a lliurar als electors un JxCat amb perfil de seriós i responsable, el que sí té el PNB, posem per cas; més aviat, tot el contrari. I si mai no ha estat prudent i tampoc exitós mantenir una cosa i la contrària alhora, en temps de turbulències, com aquests, encara ho és menys.

Quin escenari de present tenim a la política espanyola? Al meu parer, aquest es troba integrat pel degoteig de vots que pateix el PSOE, la tendència de Sumar i Podem a ser menys que mai i en l’actual cicle, una abstenció damnificadora en l’espai de l’esquerra que afecta a socialistes, comunistes i podemites, i un PP i un Vox a l’alça. Simple olfacte; cap enquesta. Pedro Sánchez es resisteix a acceptar aquest quadre i lluita per desfer-se’n com un gat panxa enlaire. És normal; altra cosa és que pugui capgirar-lo al seu favor. El decantament de les societats occidentals cap a la dreta i l’extrema-dreta és un fet i Espanya no serà l’excepció si entre els votants del PSOE s’instal·la la convicció de que li convé al país un canvi de timoner. És el que conreen Núñez Feijóo i els mitjans dretans de Madrid. Observin: no lluiten ideològicament, només aixequen la pols d’aquell váyase, señor González que tots recordem. L’alternança és a l’abast de la ma si afegim l’estat letàrgic de la societat, el tantsemefotisme, i l’emprenyament suïcida en el que viu; el tots són iguals. Amb aquests miserables vímets es pot crear un espai d’esperança que necessàriament passa per un canvi de color polític al Govern. Un horitzó en el qual tampoc és necessari que JxCat, amb Puigdemont i Turull al cap, li facin la feina bruta al PP i a Vox a base d’ofegar al president Sánchez. Fer-la, seria demolidor electoralment per a Junts. Oi que això no ho fa el Partit Nacionalista Basc? Doncs es pot arribar a concloure que els nacionalistes bascos fan millor la puta i la Ramoneta que els catalans.

Cap rèdit electoral trauran, els de JxCat, posant la catifa vermella al PP i a Vox en el seu camí cap a La Moncloa. Sembla, per tant, que la crida d’en Carles Puigdemont a la militància del seu partit a ésser forts en les conviccions es referia al seu pas cap a un partit de dreta; fer-lo sense vergonya. Això ens diuen aquestes expectants coincidències en el vot amb la dreta i l’extremadreta espanyola dels últims mesos que s’han produït al Congrés dels Diputats. Mentre això passa, els seus adversaris capitals, els d’ERC, no es mouen del cau. Senten ploure, escolten càntics de benaurances... però callen. Fan bé. Saben que l’ambigüitat i l’equidistància són valors en política. Saben també que mentre JxCat faci de la política espanyola la seva raó de ser, més possibilitats tindran en el terreny de la política catalana. Saben que Junts i Puigdemont s’equivoquen del tot fent de la seva transitòria importància al Congrés dels Diputats l’objectiu primer de l’acció política. En altres paraules, Puigdemont i els seus desnaturalitzen la raó de ser de tot partit independentista o simplement (que no és poc) nacionalista. Vegi, aquí, benvolgut lector o benvolguda lectora, la transposició als fets de la rampelluda, canviant, voluble i fins i tot frívola personalitat d’en Carles Puigdemont: ara, nois i noies, vireu a la dreta! Qui ens ho havia de dir.

Subscriu-te per seguir llegint