La tos

Divendres vaig anar a la primera funció de La Traviata de Verdi al Liceu. És una de les grans òperes del repertori clàssic. La seva música, les seves àries, son conegudíssimes i populars. L’actuació de la soprano nord-americana Nadine Serra, molt esperada, va acabar essent un èxit rotund amb els espectadors dempeus, malgrat que algunes circumstàncies viscudes al Liceu van desesperar a bona part del públic i indiscutiblement a cantants i músics. A Violetta Valèry, la cortesana enamorada d’Alfredo Germont (interpretat magníficament pel mexicà Javier Camarena) no hi havia manera que la deixessin morir en pau al final del tercer acte, d’un dramatisme total, quan des del llit i amb una veu molt baixa canta en plena agonia provocada per la tuberculosi, l’enfermetat pulmonar romàntica del segle XIX. L’orquestra redueix també els seus decibels d’actor a tant tràgiques circumstàncies.

I llavors va aparèixer de forma protagonista la tos, aquesta inconveniència que ja havia estat present als dos primers actes de la representació - igual que la vaig patir la setmana passada en un teatre madrileny- però per les circumstàncies esmentades del dramatisme del tercer acte portaren a la desconcentració de molts espectadors tot tement que a cada estossec el seguís una cascada d’aquestes pertorbacions. En algunes ocasions d’un to, d’un volum, més elevat que el fil de veu de la soprano. Vaig escoltar diversos tipus de tos perquè foren tan nombrosos que els podies qualificar. En primer lloc la tos irritativa, aquella que està provocada per una raspera, una mica de molèstia a una gola poc hidratada i que es pot reprimir perfectament amb un caramel i sense després refregar l’embolcall entre les mans provocant un altre soroll. La segona es de tipus nerviós, contagiada per un altre estossec i que sembla permetre entrar en una dinàmica de continuïtat d’aquest fenomen. 

La tercera és la del personatge que es presenta amb un refredat de campionat i que evidentment hauria d’estar a casa al llit i amb la manta. D’aquests n’hi havia uns quants, i rebien recriminacions d’altres espectadors que a la vegada es convertien en nous sorolls i per tant més molèsties. Em diuen que aquesta tardor, al mateix Liceu, una persona va tenir un atac de tos i personal del teatre es va veure obligat a entrar a la sala en plena funció i discretament demanar-li que es retirés. Fa temps un gran afeccionat a l’opera, que ocupava un modest abonament del cinquè pis, em va dir que la tos era una cosa de la platea i de les llotges ocupades per clients de les empreses que són patrocinadors del Liceu i que no són conscients, per manca de coneixement, del mal que fan a la funció. I que a dalt de tot, on algunes localitats tenen molt poca visibilitat i els afeccionats que només es poden pagar aquesta entrada sobretot escolten, quan algú té tos se li donen dues opcions: marxar o veure’s precipitat del cinquè pis a la platea. I funciona.

Fa uns anys, Daniel Barenboim va dirigir un concert al Palau de la Música de Barcelona. Fou un episodi molt comentat i difós arreu del món. En plena epidèmia de grip la tos era un instrument més de l’orquestra només que anava per lliure i ho feia malbé tot. Sobtadament, el cèlebre director va aturar el concert i es va dirigir al públic dient que la tos els estava desconcentrant i sobretot desvirtuant la música. Va treure’s un mocador de la butxaca i els hi va suggerir la manera de tapar-se perquè l’estossec no s’escoltés a la sala. Va afegir que si algú es trobava malament millor que anés cap a casa. I a continuació va dir que marxava cinc minuts de l’escenari perquè tothom prengués les seves decisions i reprendre el concert. Advertint, això sí, que si la gent tossia com abans , donaria per acabat el concert. Finalment el pogueren rematar.

Les autoritats sanitàries han previst que el pic de la grip d’enguany arribi a final de mes. O sigui que a La Traviata i a tots els concerts i representacions teatrals els hi queden algunes setmanes en què el públic emetrà alguna cosa més que aplaudiments. En aquests moments es pensa que l’epidèmia de grip no tindrà grans diferències amb les anteriors, però serà forta. Això sí, si hi ha una preocupació pel baix nivell de vacunacions que s’han produït aquesta temporada. Jo fa quinze anys que em vacuno perquè les meves al·lèrgies em portaven a que el meu nas es convertís als voltants de Nadal en un dels primers receptor de la grip al país. Ja mai més l’he agafat. 

Subscriu-te per seguir llegint