I Junts va fer el que el Sánchez volia que fes

Feia temps que un decret Òmnibus no donava tant de si, ni aixecava tanta polseguera. Però aquest era previsible que es convertís en un dels temes polítics de la setmana, després de l’estira-i-arronsa entre Junts i PSOE. Que si tu no compleixes, jo no et faig cas, doncs ara jo trenco, doncs trenca si vols... El decret Òmnibus aquest que ens ha ocupat els darrers dies contemplava un seguit de mesures socials que tots hem escoltat fins a l’avorriment: descomptes al transport, augment de les pensions, ajudes per la Dana i unes quantes més. En definitiva, era una trampa per a tots aquells grups que, per unes raons o unes altres, havien decidit votar-hi en contra. L’argument per rebatre-ho és tan fàcil que fins i tot fa una mica de vergonya aliena veure que algun dels grups pogués pensar que el vot negatiu li sortiria gratis o, fins i tot, li podria servir per acabar vencedor del debat.

A Vox sospito que els importa tres raves el que pensin d’ells. Van a la seva i, de fet, ningú de l’arc parlamentari els hi fa cas i ja es dona per descomptat que votaran a tot que «no» perquè sí. Els ultradretans tenen el nínxol de vots en altres llocs i la seva lluita no és cap altra que la immigració, que és on amb tota la demagògia haguda i per haver-hi solen pescar suports electorals.

El PP ja és una altra història. Suposo que van avaluar el cost que els podria suposar posar-se d’esquena a les millores del decret rebutjat i van posar a l’altre costat de la balança si els convenia donar peixet als socialistes. El resultat de l’equació va ser oposar-se a l’Òmnibus perquè els càlculs així ho indicaven. La màxima prioritat dels populars és tombar Pedro Sánchez a base de no donar-li suport en totes les iniciatives, encara que suposin millores per a la societat. Òbviament, sense oblidar la batalla judicial, on de tant tensar la corda encara en sortiran escaldats. Que li preguntin si no a Miguel Ángel Rodríguez.

La situació de Junts són figues d’un altre paner. Veníem de la roda de premsa de Carles Puigdemont anunciant el trencament de negociacions amb el PSOE perquè no complia els acords del pacte d’investidura. Una compareixença suau, molt suau, que no va fer ni pessigolles. «Demano una reunió urgent a Suïssa» i «no negociaré decrets ni aprovaré les iniciatives legislatives», van ser les dues grans decisions anunciades. Però resulta que el decret Òmnibus sí que es va negociar, perquè Junts havia entrat solet al fang i sabia les conseqüències d’oposar-se a l’augment de les pensions i les ajudes al transport. Quants ciutadans que voten a Catalunya cobren una pensió o utilitzen el transport públic cada dia? Per tant, Puigdemont estava entre l’espasa i la paret i fes el que fes en trauria un rèdit negatiu. Finalment, es va decidir per no donar suport al decret i preparar una bateria d’arguments, que no li han servit per a res, per intentar convèncer l’opinió pública que els culpables de la no aprovació de l’Òmnibus no eren ells, sinó el PSOE.

Un Partit Socialista que pocs minuts després d’haver perdut la votació apareixia dient que esperava que els ciutadans recordessin quins grups s’havien oposat a les mesures. De veritat algú pensa que la majoria d’aquests ciutadans pensaran que la culpa d’haver rebutjat el decret és del PSOE? Aquí no es tracta de qui n’és el màxim responsable, sinó de quina percepció té la societat de qui és el culpable. Sánchez ho sap i Puigdemont també. Junts va caure a la trampa perquè és complicat argumentar que treballes per unes millores, quan hi has votat en contra i és relativament senzill fer-ho quan les has plantejat, les has portat a votació i hi has donat suport. És fàcil entendre-ho.

Que tot això hagi passat ara i de la manera com ha passat, sembla indicar que Pedro Sánchez ja està en mode electoral i no seria d’estranyar que pensés en un avançament per treure’s de sobre alguns socis que li són més que incòmodes. La jugada amb Junts era clara: o esteu amb mi i us torno a portar al camí de la negociació malgrat el que heu dit, o quedareu retratats davant els ciutadans. I Junts ha fet el que Sánchez volia que fes. 

Subscriu-te per seguir llegint