Ramon Boix, ofici de gironí

Des de fa més de quinze anys, quan en Ramon Boix i un servidor ens trobàvem, sempre ens saludàvem amb un «majestat!», contestat per l’altre amb idèntica formalitat i una lleugera inclinació de cap com a cortesia protocol·lària. Si hi havia un tercer de testimoni i no estava assabentat d’aquella complicitat, evidentment no entenia res o podia pensar que hi havia alguna broma «secreta» pel mig identificada amb aquella paraula clau: «majestat». I marxava sense que li aclaríssim res. Per ser fidel i discret, fent cas a aquella dita catalana que diu que «qui tingui orelles, que hi senti», poca explicació afegiré per ajudar a esbrinar tan «màgica» salutació: a la cavalcada dels reis de Girona el 2008, en Ramon, l’Arcadi Calzada i jo mateix, tots tres, tinguérem molta feina aquella nit. Entesos?

Aquest darrer estiu, com moltes altres vegades, coincidia sovint amb en Ramon entre Calella i Llafranc, quan anava o tornava d’una de les seves sortides marítimes en barca amb la família i amics, que era una de les seves grans afeccions. I sempre hi havia un dia dedicat a conversar sobre el que esperàvem de la temporada futbolista que ja trobàvem a faltar. La darrera fou sobre les baixes que havia patit el Girona FC aquell estiu, que havien format part de l’equip titular de la gloriosa darrera temporada. Notaves un interès total pel que passava a la seva ciutat. Sempre escoltava amb atenció i, si tots els presents érem de confiança, s’explicava amb passió. Aquest Nadal el vaig veure amb crosses pel carrer. Després de saludar a sa majestat, em va explicar que estava pendent d’operar-se d’una lesió. Amb 80 anys tenia un aspecte i un estat de forma que semblava magnífic. Fins que una malaltia sobtada el va dur a la mort diumenge passat.

En Ramon era un dels grans personatges del barri antic de Girona des de la seva botiga i taller del carrer Ballesteries com a llauner, bronzer i artesà. Seguia una tradició, encetada per la seva família l’any 1883, i exercida ininterrompudament per un Boix generació rere generació. La seva principal identificació respecte a la ciutat eren la seva dedicació als manaies. Del seu taller sortien les armadures, els cascs dels manaies, armats i soldats romans que desfilen a les processons per Setmana Santa arreu del país. També els complements dels gegants i capgrossos, la mateixa àliga de la ciutat i objectes diversos artesanals de llauna o bronze, des d’una làmpada a una miniatura. Des que els manaies gironins disposaren del seu «castrum» a la seu de Sant Lluc, quan s’obria al públic era fantàstic contemplar aquella feinada acumulada al llarg dels anys. Ha estat una persona que havia fet bona la condició de mestre en el seu ofici, però jo crec que en el que excel·lia era en la seva condició gironina. Ofici de gironí.

En Ramon Boix sempre estava present, tant a la processó com en la cavalcada, on molts anys va desfilar ocupant una posició destacada com a oficial de la centúria, reconeixent-lo els seus companys com a pendonista d’honor. Ho sabia tot dels manaies. Quan se’m va demanar que fes el pregó de la Setmana Santa de Girona el 2003 el vaig visitar al seu taller per demanar-li algunes informacions que em calien per escriure el text. Recordo quan contrastàvem el que recordàvem d’aquells moments difícils de mitjans dels anys 70, període de grans convulsions, on la processó va arribar als seus mínims contestada socialment i també des de dins de sectors de l’església gironina. Un cop superat aquell moment límit, va començar la recuperació assolint el seu caràcter compartit de fet religiós i manifestació d’interès tradicional i cultural. Aquella Setmana Santa del pregó de 2003, el Bisbe Soler em va convidar a veure al seu cantó el moment més solemne de la processó. És quan des de dalt de les escales ell rep als manaies i els passos en un impressionant silenci. En Ramon sempre em va remarcar la sort que havia tingut de poder-ho viure.

En parlava fa poc amb qui actualment és el president dels manaies, en Xavier Serra, bon amic meu i a qui li va tocar enfrontar-se, al principi del seu mandat, amb la pandèmia que ens va deixar sense dues processons i una cavalcada de reis resoltes amb enginy, encara que només fos de manera testimonial. Els manaies han sabut obrir-se a una participació que abans semblava restringir-se a incorporar només als fills i familiars mascles de les famílies de sempre i que no deixaven lloc per sortir als nous reforços. La participació renovada és ja més evident i sobretot de gent jove. 

Subscriu-te per seguir llegint