Pilar Rahola, una autora que ven

S’entén que la Pilar Rahola posi la casa de Cadaqués en venda. Un xalet amb piscina, garatge, jardí, set habitacions i cinc lavabos és car de mantenir, però no crec que el motiu de desfer-se d’aquest Camelot llacista sigui econòmic. Cert és que a la pobra ja no la contracten tant a la TV, però fa poc anunciava que se n’anava a arreglar Sud-américa, i segur que aquestes coses es paguen, si la senyora que m’endreça la casa em cobra 12 euros l’hora, imaginin a quant es deu pagar arreglar tot un continent, facin números. A més, si el motiu fos monetari, la Rahola hauria organitzat una caixa de resistència per a sufragar despeses, això sempre ha funcionat entre els llacistes, si no li pregunten a Toni Comín pel destí dels diners, menys l’hi preguntarien a Pilar Rahola, matriarca del procés.

No, jo crec que els motius són sentimentals. Deu ser dur arribar al casalot de Cadaqués, com tot català oprimit, i recordar els anys feliços, quan al voltant d’una paella organitzaven la republiqueta que estava al caure, potser -a mesura que buidaven ampolles de vi- fins i tot s’hi repartien càrrecs. En Trapero tocava la guitarra, el Vivales i senyora es creien Kennedy i Jackie, i Europa ens esperava amb els braços oberts. Avui, en Trapero és considerat botifler, el Vivales va fugir i es perd en la memòria, i Europa no sap ni on és Catalunya. Les quatre parets d’una casa poden ser molt cruels, recordant el que un dia van acollir.

Si almenys el llacisme continués al poder, la Generalitat compraria la casa per a convertir-la en museu, favors així se solien fer per un mòdic 3% de comissió. Si a Catalunya es converteix en peça de museu el bolígraf amb què Presidentmàs va signar no sé què, bé podria situar-se allà el Museu del Procés, amb les seves mòmies i tot, com el British Museum.

No va anar així, i Pilar Rahola era ja com el protagonista d’El nedador, de Cheever: sortia ufana de Barcelona, amb un sol radiant, i a mesura que recorria camí, el dia empitjorava fins que arribava al xalet enmig d’una tempesta. Només llavors recordava que allà ja no l’esperava ningú, i admetia entre plors que els dies feliços van ser mentida, que el procés fou un gran engany. Cal vendre per a oblidar el passat.

Subscriu-te per seguir llegint