Festa final

Es podien haver rebut tranquil·lament dos o tres gols a París el dia de l’estrena, però es va caure per una errada greu quan el partit ja estava acabat i s’ensumava el primer punt. Es podia haver tingut més sort contra el Feyenoord, però va arribar la primera derrota a casa amb dos gols en pròpia porta. Es podia haver competit a Eindhoven, però la golejada en contra demostra que no es va fer. Tampoc a Klagenfurt, contra un rival inferior que sense fer massa res va guanyar per la mínima. I el fet de plantar cara al Liverpool i el Milà, tot sigui dit de passada, sense èxit final, ja arribava massa tard, per pensar que l’única victòria assolida contra l’Slovan de Bratislava podia servir d’alguna cosa. Per tant, ahir com en els finals de curs, festa de comiat, moments emotius i un qui sap fins quan…

Però pel camí, aquesta Champions també ha deixat emprenyades siderals als aficionats i dies que no s’ha omplert mig estadi; fets que combinen amb l’emoció d’haver escoltat quatre cops l’himne de la Lliga de Campions a Montilivi i el fet que al club li han quedat més de vint milions a la caixa. Que no està gens malament per una entitat que creix a passos gegants i que no vol aturar-se aquí.

I a partir d’ara, es tornarà a veure la competició on sempre s’havia vist, a la televisió. Que és on Europa sencera ens haurà descobert durant aquests mesos.

El Girona també té una penya a Londres

I així tornarà aquella normalitat de tenir una setmana sencera per preparar cada partit de lliga, que és el que es necessitarà per entrar de veritat en aquesta lluita de la part alta de la taula. Perquè les competicions continentals, si és que si ha de tornar, dependran que l’equip sigui realment capaç d’agafar el ritme de la temporada passada. Qualsevol altra cosa pot deixar aquesta Champions en una simple flor d’estiu, en un record maco, però insuficient, i en aquell clàssic… “Ja es veia a venir que això no podia ser”.