Aquella llei òmnibus d’Artur Mas

La paraula «òmnibus» prové del llatí omnis, que significa «tot». Bus és el sufix. L’expressió significaria «per a tots». Tradicionalment, hem associat òmnibus a un vehicle de transport col·lectiu, un sinònim d’autobús o autocar. De fet, l’única definició d’«òmnibus» que recullen tant el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans com el de la Real Academia Española és la mateixa: «Vehicle de transport col·lectiu per traslladar persones». Cap altra accepció. No obstant això, aquests darrers dies molta gent haurà descobert que té un altre significat, i que podia ser la causa de la no revalorització de la seva pensió, de la pèrdua de les bonificacions del transport públic, de la congelació d’ajuts pels aiguats de València, i tantes altres coses.

Una vegada més, els polítics ens demostren que són uns mestres en l’art de crear eufemismes. Partint que «òmnibus» significa «per a tots», podríem dir que es tracta d’una llei (o un decret) on hi cap tot. Continuant amb el llatí, és un «totum revolutum». Un dels objectius dels governs és colar-hi lleis (o decrets) que interessa que passin desapercebudes enmig de temes més transcendents per als ciutadans. En definitiva, és allò que coneixem com un calaix de sastre.

El seu origen són les anomenades Lleis d’Acompanyament, que complementaven els Pressupostos. Es van començar a utilitzar a principis dels anys noranta, tot i que experts juristes les qüestionaven com a tècnica legislativa i en termes de qualitat democràtica. No els faltava raó. I, com que, qualsevol situació, per dolenta que sigui, és susceptible d’empitjorar, la pràctica legislativa de les lleis d’acompanyament va desaparèixer en els pressupostos generals de l’Estat de 2005, per donar pas a les anomenades Llei Òmnibus, que es caracteritzen per «l’heterogeneïtat i l’abast expansiu de les mesures que contenen», segons una sentència que va dictar el TC l’any 2015. Per això, enmig de pensions i temes econòmics, s’inclou un edifici del PNB a París (espectacular com el PP va canviar en cinc dies la línia vermella per una de verda) i col·lateralment una moció de confiança, que sembla que no serà tal, per satisfer l’ego de Puigdemont. Com va dir Groucho Marx, «la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats».

Les Lleis Òmnibus es van crear en l’etapa de Rodríguez Zapatero, i les comunitats autònomes van copiar el model de seguida, només faltaria. Segurament, l’alumne més avantatjat va ser Artur Mas quan el 2011, mig any després d’accedir a la presidència de la Generalitat, va presentar una Llei Òmnibus amb 630 articles per modificar 80 lleis aprovades pels governs anteriors. Ni punt de comparació amb la de Pedro Sánchez que ha aixecat tanta polseguera aquests darrers dies. Puigdemont ho coneix bé perquè era diputat al Parlament pel partit que governava. Salvant les distàncies, Artur Mas pretenia tombar de cop i volta els set anys de tripartit, com ha fet ara Donald Trump amb l’etapa de Joe Biden. «Arriba la llei més faraònica», va titular el Diari de Girona el 3 de juliol de 2011.

Aquella llei, la filosofia de la qual eren les retallades i liberalitzar molts sectors, contemplava modificacions tan heterogènies com l’eliminació del lloguer forçós dels pisos buits, l’obligatorietat de portar sis mesos empadronat per tenir dret a cobertura sanitària, que els hospitals públics poguessin ser utilitzats per donar assistència privada (recordin que el conseller era Boi Ruiz), l’exclusió de la Vall de la Santa Creu del Parc Natural del Cap de Creus per poder-hi construir (al final, es va retirar), la prohibició de la prostitució a les carreteres catalanes (més tard es van adonar que l’N-II, on més s’exercia, era de titularitat estatal) i un llarg etcètera. Fins i tot, aprofitant l’avinentesa, l’Ajuntament de Fornells de la Selva va demanar que es modifiqués la llei òmnibus perquè Ikea es pogués instal·lar al seu municipi. Tot era susceptible d’entrar-hi.

CiU, que va acabar trossejant aquella «faraònica» llei, va poder comptar en algunes ocasions amb el suport de PSC o ERC per tirar endavant alguns articles, però només el PP va donar el seu vot favorable a les qüestions més polèmiques i de major importància. Va ser l’inici d’un idil·li entre CDC (Artur Mas) i el PP (Alícia Sánchez-Camacho) fins que Mas va perdre el nord l’11 de setembre de 2012n

Subscriu-te per seguir llegint