Una Champions agredolça

El millor d’aquesta Champions, que es recordarà sempre, però que ja és història, és haver-se classificat per jugar-la, haver-ho fet remuntant un partit contra el Barça (4-2), els nervis del dia del sorteig dels rivals, l’emoció d’escoltar l’himne d’aquesta competició a Montilivi, la visita d’equips com el Liverpool, l’Arsenal i el Feyenoord, impensable fa quatre dies, la il·lusió de centenars d’aficionats desplaçant-se a París i Milà, la victòria contra l’Slovan de Bratislava i, francament, poca cosa més. Ha sigut una participació agredolça, esllanguida. N’esperàvem molt més, sobretot en la faceta esportiva.

Tot es va començar a torçar per l’aforament del camp i per l’elevat preu de les entrades dels socis, res sorprenent: als accionistes del Girona els importa entre poc i res. Ni tan sols han sigut capaços d’organitzar algun vol xàrter des de l’aeroport de Vilobí, i això que el patrocinador és una companyia aèria. Ara bé, com que els resultats marquen els estats d’ànim del futbol, tot s’hauria vist d’una altra manera si el Girona hagués ofert un bon nivell competitiu. Les estadístiques diran que només s’ha perdut per la mínima contra quatre grans (París Saint-Germain, Liverpool, Milan i Arsenal), però els rivals sempre van tenir el control del partit. Ha sigut un Girona trist, l’antítesi del que ens enlluernava la temporada passada. Algunes llampades a París, tot i rematar l’equip francès 26 vegades a porteria, algunes ocasions clares a Milà, bones fases del partit contra el Liverpool, també contra l’Arsenal, i la victòria contra l’Slovan. Res més, millor esborrar de la memòria Eindhoven i Graz.

Les xifres són eloqüents: un triomf i set derrotes; 33è classificat de 36 equips; només Bolonya (4) i Young Boys (3) han marcat menys gols que el Girona (5); cap gol a camp contrari, igualant el rècord del Celtic, la temporada 2007-08; quatre penals en contra (innecessaris i absurds) i l’equip que ha rebut més gols en pròpia porteria (4) en una mateixa temporada en tota la història de la Champions. I no val a apel·lar al tòpic de «venim d’on venim» o a la falta d’experiència. El Brest, debutant a Europa com el Girona, ha sumat 13 punts i s’ha classificat per a la següent ronda, tot i no haver pogut jugar cap partit al seu estadi. Els francesos també van perdre a l’estiu titulars com Mounié, Satriano i Lilian Brassier.

El problema principal és que algú pensés que amb la plantilla que s’ha confeccionat, molt justeta per la Lliga, es podia competir a la Champions. Sempre quedarà el dubte de què hauria passat amb l’equip de l’any passat, fins i tot amb el de fa dos anys quan el Girona comptava amb Riquelme, Aleix GarcíaCoutoTaty Castellanos, un Oriol Romeu que no tenia res a veure amb el que ha tornat del Barça, i un recanvi per a Miguel al lateral esquerre (Javi Hernández). El balanç definitiu s’haurà de fer a final de temporada, però costa d’entendre que s’hagi dilapidat tan malament el pressupost més gran de la història. És inexplicable que l’equip s’hagi de dinamitzar amb els davanters de fa set anys, Stuani i Portu, quan s’han gastat uns 35 milions d’euros entre Asprilla, Abel Ruiz i Miovsky, que, completada més de mitja temporada, resten molt més que no pas sumen.

Malgrat el que s’havia dit, hi haurà un fitxatge d’hivern (Arthur Melo), que contradiu dos mantres d’aquesta temporada: no cal un recanvi per Aleix Garcia i només vindran jugadors de futur. Rectificar és de savis. Si és el Melo bo, perfecte (l’any passat va oferir un bon rendiment amb la Fiorentina), però no ha jugat cap partit des del mes de maig (final de la Conference Liga) i no es caracteritza per tenir una vida modèlica fora del camp. Una incògnita, que esperem que caigui pel costat bo. Pel que sembla, no hi ha intenció d’incorporar ningú més, ni després que els rivals hagin remuntat quatre dels últims set partits sense despentinar-se (Mallorca, Sevilla, Rayo i Arsenal). En fi, doctors té l’Església.