L’udol dels llops solitaris

El primer tret va sonar poc després del migdia. Un segon, un tercer, després una ràfega. A Örebro, una ciutat petita a mig camí entre Estocolm i Göteborg, un home vestit de negre va creuar el llindar d’una escola i va obrir foc. Onze morts. La massacre més gran en la història de Suècia.

Els diaris locals van tractar la notícia amb sobrietat escandinava. No hi havia imatges explícites a les portades, amb prou feines una fotografia de l’edifici amb la façana blanca i el perímetre acordonat. Però les xarxes socials es van encarregar de la resta: vídeos captats per testimonis, nens corrent pels passadissos, l’assassí de perfil en una finestra, el rifle a la mà.

Quan tot va passar, jo estava a menys de 200 quilòmetres. He passat algunes vegades per Örebro, un lloc on el clima és gèlid i la seva vida social és nul·la. A l’hivern, quan la temperatura cau a vint sota zero, els habitants es repleguen a casa seva. És un confinament no declarat. Els suecs ho porten amb naturalitat. Altres, els que no passaran la prova, ho resisteixen com poden. Uns s’aïllen. Altres es deprimeixen. I uns quants, els més pertorbats, esclaten.

L’home que va entrar a l’escola amb un rifle a les mans era un dels endarrerits del sistema. Pertanyia a aquesta franja grisa d’individus que no encaixen, que se senten aliens a tot i a tothom. No tenia antecedents. No tenia afiliacions polítiques. No va deixar un manifest. Només un rastre de mort i preguntes sense resposta.

Quan vaig arribar a Suècia com a emigrant català, vaig passar per una aula similar a aquella en la qual es va atrinxerar l’assassí. Era un curs gratuït de suec per a immigrants anomenat SFI, on vaig aprendre l’idioma juntament amb desenes de persones que, com jo, intentaven incorporar-se al sistema. Allà vaig veure el mateix aïllament, i no només immigrant. També el de suecs que mai van formar part de l’engranatge i que ara semblaven no trobar el rumb.

Les matances d’aquesta mena obliguen a una reflexió incòmoda. D’on sorgeix aquesta violència en països on, se suposa, el benestar està garantit? No és la violència de les bandes ni la del crim organitzat. És la violència de l’home sol, del que ha deixat d’intentar-ho, a qui el sistema va deixar enrere. Actes injustificables i despietats que alhora són tot un senyal.

En societats que presumeixen de seguretat, els «llops solitaris» ens recorden que hi ha fissures al sistema. I que de vegades, en el més absolut silenci, alguna cosa es trenca. 

Subscriu-te per seguir llegint