Les pancartes i els altres

Hem viscut diverses formes de govern, aquí mateix i més enllà. Entre gesticulacions de tribuna abanderada i veus populars des de terra, neixen aspiracions que surten a la via pública. Una forma d’expressió que té el poble és la pancarta, una presència mundial, expressió que mereix tot un respectuós estudi dels sociòlegs. Als poders establerts no els fan cap gràcia les pancartes perquè el resultat final (si tot funciona bé) tant pot ser d’un a zero com de zero a un.

Els gironins podem recordar unes excel·lents victòries de les respectives pancartes en ocasions de lluita popular: una vegada va ser per salvar la platja de Castell, a Palamós, evitant-ne la seva urbanització; l’altra, també espectacular, va tenir per resultat el salvament dels Aiguamolls de l’Empordà.

Quan surten pancartes al carrer, a la part contrària hi ha «els altres», és a dir governants i tècnics, o bé tècnics i governants (ells sabran per quin ordre cal dir-ho...) i representen la freda serietat, el seny estudiós que no vol ser molestat, i les seves respostes o actuacions solen fer-se esperar. Ara mateix fa un any d’aquella importantíssima Revolta Pagesa amb tractors i pancartes i cal lamentar la falta de resultats . Una pancarta expressa un temperament decidit, i en canvi els governants sovint són imatge d’aquella quietud de l’esfinx de Guiza, en el seu desert silenciós.

Des de ja fa un cert temps, a comarques gironines es veu venir un canvi de paisatge per raó del progrés de la tecnologia destinada a obtenir energia necessària. Parlem clar, més breu: molins de vent.

Per aquesta circumstància hi ha un llibre fonamental, que es fa imprescindible: Energia sobirana, de Ramon Tremosa i Jaume Morron; el subtítol del llibre diu: «Com Catalunya pot ser autosuficient en energia renovable.» Els autors menen la pressa, per diversos motius: «Es corre el risc que ens cusin el país amb línies elèctriques de MAT, portant l’energia de l’Aragó. La transició energètica es fa a l’Aragó i es tramita a Madrid. Podem acabar pagant l’electricitat més cara.» La lectura del llibre no deixa indiferent.

Amb un estil entenedor per a tots els públics, és un excel·lent discurs pedagògic, el mateix que reclama que facin els poders governants i tècnics, explicant el panorama de l’energia del futur, que ja comença ara mateix. Massa silenci es pot interpretar com un despreci per a aquestes comarques gironines. Pot passar que uns pobles afectats per les futures instal·lacions tinguin criteris oposats als de la Generalitat; els mediadors ja haurien d’estar preparats. El llibre també dedica un capítol al futur «agrivoltaic», paraula que explica com poden compartir l’espai l’agricultura i les noves instal·lacions.

Mentrestant ja funcionen a Catalunya 47 parcs eòlics i alguns ja tenen 12 anys. Cal posar atenció al tema i que es donin explicacions arran de poble, perquè és el poble el que organitza les pancartes. I aquesta veu -tornem-ho a dir- ha tingut tota la raó, en certes ocasions, i s’ha obrat en conseqüència.

Segons com es cuini aquesta truita pot fer girar el paisatge de comarques gironines, cosa que ja va passar -ens agradi o no, anar-ho recordant- quan va arribar el molí de vent del turisme. La lectura del llibre esmentat convé a tothom, tant si enarbora una pancarta com si pertany a aquell altre col·lectiu que hauria de dirigir i explicar-se.

Ara s’escau aquella lletra final de l’òpera Turandot. «Nessun dorma», que ningú dormi.

Subscriu-te per seguir llegint