Pedralbes a Vilobí

Dimarts passat dia 12 de febrer era Santa Eulàlia. És la patrona principal de Barcelona i el seu sepulcre es pot veure a la cripta oberta de la Catedral. Com és tradició a primera hora del matí la Corporació Municipal de Barcelona encapçalada per l’alcalde de la ciutat va visitar el monestir i va compartir amb la comunitat de clarisses el costum de la visita i el corresponent esmorzar i singularment el reconegut mató de Pedralbes. La immensitat del recinte només es correspon amb la bellesa dels volums, de la seva arquitectura, de l’estructura del convent, de les característiques de l’església i singularment la doble galeria gòtica del claustre. Entre el claustre i l’església, a banda i banda, i molt a prop de la capella de Sant Miquel, del claustre, es pot veure el sepulcre de la reina Elisenda de Montcada que va fundar el monestir l’any 1327 i el va vincular a la protecció del Consell de Cent el 1357. Des d’aquell moment els vincles entre la ciutat i el monestir s’han mantingut com un lligam indestructible. En el conjunt naturalment hi ha encara d’altres peces singulars, totes les que es corresponen amb la vida conventual (el refetor, la cuina, la sala capitular, etc) i també alguns espais addicionals com el claustre dels gats, d’una sobrietat engrescadora, i els horts que ara l’Ajuntament dedica a plantes pròpies de l’època medieval i que posa a disposició d’algunes institucions benèfiques. He amanyagat diverses vegades les columnes del claustre i me les he mirat amb deteniment; totes estan planes de nummulits, són columnes fetes amb pedra de Girona, el famós marbre blau que han estudiat Francesca Español, Miquel Àngel Fumanal i Jordi Sagrera i que acredita que la producció seriada, avui diríem industrial, de les pedreres de Girona va arribar a tots els confins de la Corona d’Aragó i de la Mediterrània occidental. Pensar en el transport d’aquestes columnes pel «carrer» de Girona a Sant Feliu de Guíxols i el seu posterior trasllat amb vaixell des de Sant Feliu fins a Barcelona produeix una profunda emoció quan es tracta de copsar la dimensió del moviment.

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes constitueix doncs un patrimoni excepcional del qual han tingut cura fins ara mateix la comunitat de monges clarisses. Precisament pensant que si no hi havia noves vocacions un dia es podia acabar la vida comunitària a Pedralbes la mare abadessa Montserrat Casas i la vicària del monestir sor Immaculada Parera van buscar la manera d’assegurar la continuïtat del patrimoni, de mantenir i enfortir el vincle amb la ciutat de Barcelona i de proporcionar el finançament necessari per al manteniment del conjunt i de la vida comunitària a la part de la clausura. La fórmula que es va trobar va consistir en la constitució dins de la Fundació Barcelona Cultura del Fons Especial per a la conservació i restauració, exhibició i difusió dels béns mobles, immobles i fons d’arxiu i biblioteques que conformen el conjunt patrimonial del reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes.

La constitució d’aquest Fons es va documentar amb una escriptura pública signada entre les parts el 21 de novembre de 2022. El conjunt dels annexos expliciten els béns aportats d’una banda per la comunitat de monges clarisses i de l’altra de l’Ajuntament de Barcelona. Tots els béns, inclosos els destinats a la clausura i els destinats a usos eclesiàstics i específicament al culte es van incorporar al Fons Especial, amb les corresponents contrapartides i obligacions que assumia l’Ajuntament de Barcelona i amb salvaguarda sempre de la possible continuïtat de la vida monàstica i el manteniment del culte. L’eventualitat del final de la vida comunitària a Pedralbes encara no era evident el 2022 però era una possibilitat plausible; el Fons Especial establia les garanties de present i de futur per la continuïtat de les relacions entre les Clarisses i l’Ajuntament, el manteniment dels compromisos culturals i econòmics i la vinculació dels àmbits que es deien dedicats als usos eclesiàstics i de clausura. No quedava cap fil per lligar.

Aquest dimarts ressonaven amb una intensitat especial a l’església del monestir els Goigs de Santa Eulàlia: «Puix floriu com una rosa/ entre’ls vergers llevantins/ Santa Eularia gloriosa/ vetllau pels barcelonins». Però de les paraules de l’alcalde Jaume Collboni i de la mare vicària Sor Immaculada se’n desprenien més enllà d’un punt de recança i de tristesa uns vincles indestructibles. L’alcalde va subratllar que desitja que torni a Pedralbes, quan sigui possible, la vida monàstica i que cada any es repetiria la visita protocol·lària de l’Ajuntament al Monestir i Sor Immaculada recordava que es garantia el culte amb els caputxins de Sarrià entre setmana i amb preveres de la diòcesi els caps de setmana. Uns i altres asseguraven que es mantindria la tradició de la recollida d’ous que es destinarien a les mateixes institucions que reben els productes de l’hort.

Aquest cap de setmana les tres monges clarisses que fins ara han format part de la comunitat del Reial Monestir de Pedralbes seran rebudes amb goig per la Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar. Serà una rebuda fraternal i una acollida generosa. Les monges hi van voluntàriament, no sense recança esclar, però conscients que canònicament i segons els preceptes de la vida consagrada cal un mínim de cinc membres per constituir una comunitat.

Sor Pilar, la més gran, sor Isaura, la més jove, i sor Immaculada, el braç dret de l’anterior abadessa i ara vicària de la comunitat, deixaran la immensitat del monestir de Pedralbes i reprendran a Vilobí la vida comunitària. La remor llunyana, el brogit de la ronda de Dalt, el silenci reverencial de les dependències monàstiques quan s’acaba la visita del Monument, seran substituïts pel silenci del bosc, pel llenguatge dels arbres i dels ocells en una nova aproximació franciscana. I ho faran sabent que a Vilobí seguiran sent testimoni viu de la vida monàstica a Pedralbes. Els boscos entre Vilobí i Santa Colona seran un nou motiu d’inspiració espiritual i les companyes clarisses un escalf càlid i compartit en l’austeritat de les sandàlies, de l’hàbit i de la vida conventual. Pedralbes a Vilobí és un camí que refà el viatge des de Girona a Pedralbes dels materials que es van fer servir per construir les parts més nobles del gran monestir barceloní. Crec que puc dir, amb coneixement de causa, que els veïns de Sarrià no han de patir ni pels aspectes patrimonials que garanteix amb solvència l’Ajuntament de Barcelona, ni pels espirituals. Si mai hi hagués noves vocacions aquest és un camí reversible.